Si tinguera gana de gresca, aquesta columna la titularia Del «caloret» a la «calorada», però no en tic, precisament per la calor sufocant. Sant Jaume ha entrat calent, enguany, després de mesos i mesos de sequera. I la terra està tan resseca que crema.
Se sol dir que, de Sant Jaume a la Mare de Déu d'agost, és «el ple de la calor», i no haurien de sorprendre'ns les altes temperatures, però enguany ha plogut tan poc que l'ambient el sentim com un forn encés.
Fa uns dies vaig visitar un paratge de muntanya, prop d'on visc, per celebrar l'inici de les vacances amb una amical paella en colla. El lloc té a la vora una font i sempre l'havia vista amollant aigua a doll, escampant una frescor que feia molt agradable l'ombra verda dels dos plàtans grandiosos que li donen a aquest restaurant una ambientació que reconforta, especialment per aquestes caloroses dates. Per a sorpresa meua, de la font no rajava ni un fil d'aigua. Quan vaig preguntar-ne els motius, respongueren que en primavera ja estava així, perquè fa massa temps que no plou.
El lloc es coneix com «la Puigmola», i està a tocar del poble de Barx. Hi ha qui diu, si més no, que el topònim hauria de ser «la Pixmola», i que aquest nom significa «la mola que pixa» perquè abans l'aigua de pluja corria o pixava muntanya avall, generant aquella font fresca i una altra que s'amagava per baix d'una balma. També, quan l'hivern era plovedor, hi solien aparéixer «els brolls», un fenòmen hídric que creava una cascada discretament espectacular.
La colla que m'acompanyava es sorprengué del relat, que trobava fantàstic, i un es posà a parlar de les nimfes clàssiques, de dames de cabells d'aigua, en pla rondallesc. Els més urbans somreien irònics considerant que aquelles històries eren velles llegendes rurals, o invencions de collita pròpia. Els poetes, ja se sap, tenim fama d'exagerats, d'inventar-nos les meravelles i les realitats.
Els vaig respondre que aquestes fantasies les havia propiciades, precisament, la humitat d'aquell racó i la presència de l'aigua fresca. Que just per aquest motiu s'havia escollit aquell paratge muntanyenc per fer parada i fonda a vora camí.
«Tingau en compte „els vaig dir„ que en el món antic moltes fonts estaven a tocar de les sendes perquè eren les gasolineres de l'època, o les estacions de servei, per a que ho entengau». I ho van entendre tots, també els xiquets.
