L´any 1604, Bartomeu Joly, un viatger francés, visità la ciutat de València, en companyia de l´abat general dels monjos blancs „els cistercencs„, i arribà fins a la Valldigna „monestir de l´orde i dels més rics de la Corona d'Aragó en aquells anys„. Allà, a la casa de Santa Maria de la Valldigna, juntament amb l´abat i altres dignitats eclesiàstiques, va veure les riqueses d´aquell lloc i admirà l´agricultura local i les dones morisques, que ballaren per als nouvinguts, fent sonar les «castanyetes», sense saber que els quedaven pocs anys per embarcar-se, tristament, cap al nord d´Àfrica. Segurament, tot allò li degué semblar certament exòtic. Ell provenia de París i després de fer una estada a casa nostra, se n´anà a Valladolid, a veure al rei.
Però, aquell home acostumat als usos de la noblesa francesa, que s´espanta de veure moriscos dins l´aigua de la marjal, conreant l´arròs „tot i que deixa ben clar que li farien llàstima si fossen cristians, en un marcat sentiment xenòfob, com diríem ara„, va tenir la virtut de mirar-ho tot amb ulls encuriosits i ens va deixar una de les descripcions més sucoses del nostre cap i casal del regne de començaments del barroc. Del seu Mercat i del seu bordell, de les coses que es menjaven i d´algunes particularitats de la flora del país. Però, ara, en concret, m´interessava assenyalar com Joly va saber copsar les formes de l´arquitectura urbana valenciana i dels interiors de les cases locals i ho va escriure al seu llibre de viatge. Un llibre que fa molts anys que vaig llegir „esperonat per la necessitat de fer un treball d´assignatura per al meu mestre, Joan Mateu Bellés, que ens feia estimar el nostre país„ i al qual li dec, segurament, part de la visió més «pròxima» de la València del barroc, gràficament parlant. I això, encara, perquè els ulls d´un foraster podien mirar d´una forma més «concreta» el que a la vista dels regnícoles passava desapercebut, per quotidià, per repetitiu, per habitual. Sol passar i és part de l´atractiu dels llibres de viatge.
Per a monsieur Joly, els carrers del cap i casal del regne de València eren «estrets, sense empedrar, i arreu tenen regueres soterrànies i albellons, que aprofiten tant per a la neteja de la població com per a la sanitat dels habitatges». I les cases, que descriu amb molts detalls, diu que són altes, construïdes en part de rajoles i en part de pedra i morter», encara que n´hi ha altres «fetes només de pedra picada, sense rajoles». Però, no només això.
