El vodevil era una comèdia de formes frívoles que excitava els instints dels espectadors quan mostrava impúdicament les vergonyes i desvergonyes del personal. El vodevil feia riure quan sabia provocar una picardia o malícia estimulant. Per això, el pitjor que podia dir-se d'un vodevil és que feia pena, perquè mostrava les misèries de la condició humana sense gràcia, o quan còmics, comediants i comediantes no donaven ni el to ni la talla. Això passa ara en la cosa política a la cort: que fa pena.
No cal seguir la comèdia. Les basques d'agost han deixat buits els teatres. El públic, cansat del patètic sainet polític, es relaxa al sol o a la mar, quan no anant de festeta. La gent demana que s'acabe la broma, perquè creu saber-ne el final, que ve anunciant-se com una gota malaia. I el final previsible és que tindrem de president Rajoy amb l'ajuda sacrificada «por el bien de España» de l'apostròfic Rivera. Això «digan lo que digan los demás» que cantava Raphael; perquè la funció ja avorreix i, del guió escrit, se'n sospita el desenllaç. La resta és teatre barat.
Cal canviar de tema, per tant. Perquè mentre aquest vell vodevil passa a Madrid, l'atenció del personal, que descansa tombat a l'arena d'una platja «madriterrània», o hi treballa de cambrer, se'n va volant al Brasil a veure uns jocs olímpics a ritme de samba, que sempre serà un espectacle més vistós, libidinós i excitant. Perquè posats a vodevils, carnavals o esports, brasilers i brasileres saben fer-ho millor. Així entretindrem la calor mirant com Rio riu mostrant al món espectaculars misèries i carnals belleses ensucrades, siga en platges d'arenes meravelloses, entre selves salvatges o en paradisos tropicals, sense importar si aquests són naturals, artificials, celestials o fiscals.
Això sí, ballant, dansant, jugant o corrent. Amb una «caipirinha» entre mans, si pot ser. I si els atletes espanyols guanyen medalles, millor que millor. Perquè si la marca i la bandera d'Espanya queden ben altes, tots ens sentirem satisfets i ben pagats.
Mentre veiem els jocs televisats, ai!, «a vida passa» que cantava Nora Ney, una cantant de samba de fa un segle, en la més famosa de les seues cançons d'amor frustrat, "ninguem me ama", on l'artista va pel món, envellint "de fracasso en fracasso". Una cançó que als adolescents de la tercera edat, com jo, els arribà essent criatures dolcíssimes en la veu melosa de Nat King Cole. Això sí, cantada «en español».
