Cap problema comentar que el Nadal fou una invenció de Charles Dickens però una insolència advertir que la parafernàlia de la torxa olímpica i el rànquing del medaller de països participants són una herència, totalment acceptada, del règim nazi d´Adolf Hitler. Aquest estiu toca respirar aire olímpic i els mitjans de comunicació bé que ho aprofiten. El corresponsal de TVE, Marcos López, des de la platja de Copa Cabana, anuncia la quantitat de cares d´alegria que es creua estos dies pels carrers programats de Rio, i no amaga, davant de les faveles, la impopularitat de la celebració d´aquest event en un país (en un món) sumit en una crisi profunda. A la vegada, la mateixa cadena, a hores més sacrificades, ens passa un parell de documentals sobre els Jocs Olímpics de Berlín 1936 i sobre Jesse Owens, figura estelar d´aquell agost espectacular. Si superàrem l´estultícia estiuenca, colpejaria la nostra salut mental constatar que les manipulacions mediàtiques, propagandístiques i els deliris de grandesa ja no són detalls sinò un sistema de valors en progressiu augment cada quatre anys, que ratifica aquella màxima de Nietzsche que la noblesa aparent sempre encobrix la perfídia més profunda. Jocs olímpics, bressol del pacifisme, per exemple, quan a escasses hores de vol començava una guerra fratricida de difícil cauterització; jocs olímpics de concòrdia racial, per exemple, que el negre Jesse Owens s´encarregà de complicar, primer davant dels jerarques nazis, preocupats per l´adotzenament físic de la raça blanca, i després davant del poble estadounidenc, que no el volia admirar més que com un animal de càrrega amb un bon tren inferior, com tots els negres ben encebats dels EUA.
Si superàrem la desgana estiuenca compartiríem les desventures d´un mai del tot escèptic i desencantat detectiu Pepe Carvalho que, en Sabotaje olímpico, contempla, des del circ de la Barcelona 92, que les falsetats són l´essència d´aquest aparent aplec esportiu. Però Vàzquez Montalbán ja no hi és entre nosaltres i a aquests magrejadors de cervells no cal ni anomenar-los. Fixem-nos més bé en els nostres esportistes, que s´acomiaden educadament del nostre xistós president del govern i que marxen amb alegria de boy scout pel tartan de l´estadi olímpic saludant amb delectació als jerarques de torn, ben provistos en maletes Vuiton de màscares adequades al moment.
