Una baquinada (baquinà en la pronúncia popular) és una ´caiguda violenta', és paraula derivada de «bac», com «bacada» i «baquetada». «Anava corrent, ha entropessat i ha caigut una bona baquinada». És un terme molt genuí de la nostra parla, que s'empra molt en el llenguatge col·loquial i molt poc en el literari, encara que sí que apareix en Rondalles valencianes, d'Enric Valor. L'equivalent en castellà seria «batacazo». Apareix en el Diccionari normatiu valencià, en el DCVB i en el de la RACV.
També l'arreplega l'excel·lent Paraules en xarxa, recull coral a cura de Juli Jordà. Com deia, és un mot derivat de «bac», que, com sabem, entre altres significats, és ´caiguda d'una persona que provoca un colp fort', «Anava mirant les cucales, no s'ha adonat del clot que hi havia, ha caigut una baquinada i s'ha fet mal en el genoll». És també un ´colp fort i violent', «Com que no li anava bé el mòbil, li ha pegat un bac i l'ha trencat».
Doná lloc a la locució «a bacs», que pot ser ´tractar de mala manera, sense tacte, cura o atenció una cosa, una persona', «Duia el negoci a bacs, però encara va tindre sort i el va vendre ben venut», «Tractava la nóvia a bacs, i ella el va enviar que l'aguante sa mare».
«Pegar un bac» també té el sentit figurat, en alguns pobles, de fallida, «L'empresa li anava molt bé, però amb la crisi el negoci va pegar el bac». Semblant als termes comentats tenim «tamborinada», que és ´colp fort', ´caiguda violenta', ´soroll molt fort' i també ´tempestat curta, però forta, de pluja, vent i tronada', «El xicon anava begudet i s'ha pegat una bona tamborinada contra un arbre, el cotxe l'ha deixat ben espatlat».
Si els termes comentats són prou desagradables, i gens desitjats, més encara ho és l'accepció de «bocinada» referida a ´colp pegat a la cara a algú', especialment per a qui la rep. També és ´bocada', ´part d'aliment que es posa d'una vegada dins la boca' i altres significats, però el del colp a la boca o a tota la cara és més usual, i no sols en el llenguatge contemporani. Les bocinades, com a colps, ja les gastaven en el nostre Segle d'Or, i les arreplegaren, supose que només en sentit literari, Jaume Roig i sor Isabel de Villena en l'Espill i el Vita Christi, respectivament.
«Bocinada» està emparentada morfològicament amb «bocí», que és ´tros xicotet de menjar, porció d'aliment que cap en la boca', ´un poc de menjar', «Un bocí de pa, de formatge, de carn», «Només menjaré un bocí». També ´tros, fragment, d'alguna cosa trencada o tallada', «El got es va trencar en mil bocins».
De bocí tenim «Ovella que bela perd bocí», perquè una altra li'l lleva. És una locució oracional que s'usa per a indicar que, si en lloc d'actuar només es parla o u es distrau, es poden perdre ocasions beneficioses. Els espavilats, els aprofitosos i els corruptes ni belen ni perden el bocí.
