Retorna la columna dels dijous amb un titular idèntic al del final de curs, amb el mot «Orquestra», màxima expressió de diàleg artístic, treball i talent compartits en la màxima de les arts: la música. Ara, tanmateix, amb un altre to.
Si és veritat la catàstrofe anunciada, avui desapareix l´European Union Youth Or-chestra, per manca d´ajudes de la mateixa Unió Europea -de la qual era, pel meu gust i per raons objectives, un dels signes més dignes, en contrast amb les barbaritats i tontobrèxits que l´assetgen i anul·len.
Si és veritat, per tant, la notícia, el darrer concert d´una de les grans realitats de la història de l´Europa del futur, fou el de despús ahir, el 29 d´agost, al tardet, com a cloenda de la gira d´estiu que solia fer. Concretament, amb la «Simfonia concertant» de Haydn i la «Setena Simfonia» de Bruckner. El tràgic succés s´ha celebrat a la ciutat d´Amsterdam, on inicià la primera gira el 1978 sota la direcció de Claudio Abbado.
Restades les protestes de personalitats com Juanjo Mena, director espanyol de la Filharmònica de la BBC, o Andreas Grossbauer, president de la de Viena, la fredor burocràtica ha tallat el finançament de la bellesa, adduint que altres projectes responien millor a les «nostres» prioritats. ¿Nostres? Fa riure tanta estupidesa davant l´evidència de la necessitat universal de la reunió de tres conceptes indiscutibles i inseparables en la construcció del món, de la vida: joventut, Europa i música.
La lúgubre malifeta funcionarial contrasta amb la memòria d´un estiu de festivals, concerts de càmera, xarangues sorolloses, presències de músics veterans, i entusiastes esclats de músics joves de qualsevol gènere.
Si és veritat la catàstrofe anunciada, la seu de «l´orquestra Europa» que desapareix -¡ironies a part, era Londres!- deixarà de rebre els 140 joves músics que cada any hi seleccionava: l´any passat, més de la meitat, mediterranis. I va faltant poc perquè deixem d´escoltar i saber les nostres millors obres, d´acollir tota aquella gent que ho necessita, i deixant Europa sense ciutadania musical, o siga, humana.
