Tindre compte» és una locució genuïna de la nostra parla que, com tantes altres expressions ben nostrades, no ha tingut molta fortuna en el registre literari, però és ben viva en molts dels pobles on el valencià és llengua habitual. Una lectora, en vore eixa expressió en esta columneta la setmana passada, em demanà que la comentara. La frase on s´inseria eixa locució era «Tinc compte dels meus germanets mig dia, i en l´altre mig en té la meua germana major». És sinònima de ´cuidar´, vigilar´, ´estar a la mira´. La inclou el Diccionari normatiu valencià, i amb això reflectix normativament una locució molt habitual en bastants pobles i ciutats valencianoparlants.

No té un equivalent literal en castellà, per això apuntava el seu caràcter genuí, com a forma valenciana. Frases amb «tindre compte» poden ser «Quan eixim de vacances, el meu veïns tenen compte de la casa», «Tinc compte de la gosseta, vés a espai que no isca al carrer», «El fill segon és el que té compte de l´empresa». Alguns dels que devien tindre compte dels comptes públics no ho feren així, sols tingueren en compte omplir-se, ben atibacada, la seua butxaca i el seu compte. Alguns estan en la presó, a altres se´ls hi espera. Com veiem, la paraula «compte» dóna per a molt. Pot significar ´acció o efecte de comptar o calcular una quantitat´, «T´has equivocat en el compte»; ´estat de les sumes a pagar o a cobrar´, «Demana el compte al cambrer»; ´registre regular de transaccions pecuniàries, de deutes i crèdits o d´altres subjectes a càlcul´, «Porta els comptes d´una empresa». També significa ´atenció, cura, anar a espai, alerta´, «Vés amb compte amb el que fas»; ´tindre present, considerar´, «Has de tindre en compte totes les opcions abans de prendre una decisió».

Cal dir també que, col·loquialment, en molts llocs «compte» es pronuncia «cónter» o «cómter»; no s´ha de realitzar la «p», sí la «m», que pot tindre la realització «n», com recull la Gramàtica normativa valenciana, però en l´escriptura sempre hem de posar l´aplec «mp»; i la «r» final d´eixe ús col·loquial no és admissible en cap registre formal oral ni, per descomptat, en l´escriptura. En la fraseologia, el «compte» dóna lloc a lloc a moltes locucions i expressions, el Diccionari normatiu valencià n´arreplega 29, i moltes d´estes són genuïnes i privatives de la nostra llengua, com «compte redó», que com sabem fa referència a ´compte sense fraccions´, «Fem compte redó, em dónes 50 euros i estem en pau».

Paregut a «compte», tenim el «comte», un anacronisme en termes actuals, referit al títol nobiliari que, en la jerarquia d´eixos títols, va per baix del marqués i per dalt del vescomte. Un personatge que deixarà petja cultural serà el comte Lequio, veritat? I dels comptes i comtes passem al «conte», que com és sabut és ´narració breu de ficció´. Contes famosos són els de les fades i el de Caputxeta Vermella. Els iaios i les iaies saben i conten molts contes. Ara em toca a mi, contar-li´n a la meua néta.