Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Sobre Jaume Roig

No tots els autors, per molt bons literats que siguen, gaudeixen de la mateixa fama. O, per dir-ho d´una altra manera, del mateix reconeixement. Això es podria afirmar de Jaume Roig, que ja va ser publicat al segle XVI i al XVIII, traduït en castellà el XVII i ja publicat novament en versió original des del XIX. Però tot això no obsta perquè en els nostres dies Jaume Roig „tot i l´esforç immens de redactar aquella seua novel·la en vers- no siga tan recordat ni tan conegut com el seus contemporanis Joanot Martorell, o com un altre versificador amb qui degué creuar-se pels carrers de València: Ausiàs March.

És possible que aquesta diferència que assenyale simplement es dega al fet que Roig, a l´hora de triar l´estil en què volia redactar la seua novel·la basada en una ficció autobiogràfica, va optar pel vers. Metge de la reina Maria „esposa del Magnànim„ i d´alguns altres nobles importants més, va ser administrador d´hospitals valencians, examinador de cirurgians i pare d´una monja que professà a la Trinitat, on era abadessa sor Isabel de Villena, de qui es sospita que va escriure la seua Vita Christi per a contestar al misogin Roig. De fet, aquella opció del vers, seria condicionant totalment: la novel·la en vers provenia del passat i amb Roig arribava a port. La novel·la en prosa que representa Martorell i Corella „amb les seues poètiques ficcions„ era el futur. El futur per a ser «més recordats», cinc segles després. Perquè, òbviament, a Martorell i a Corella no se´ls tornà a recordar fins la renaixença.

Però l´Espill „tot i ser la més divertida de les novel·les medievals nostres„ no ha gaudit de l´aurèola de «noblesa» que té el Tirant o el Curial, ni tampoc ha estat beneïda per molts erudits. Potser, però, perquè la ideologia que podem trobar a l´Espill no s´ajusta per a res al nostre temps. I tal vegada la solució passaria per fer un exercici molt simple: la misogínia de Roig „casat amb una senyora, a qui salva dels atacs a les dones, juntament amb la Mare de Déu, i pare de diverses filles„, només devia ser «una moda»: una manera fàcil de fer riure, quan les coses no havien de ser necessàriament políticament correctes. Si mirem Roig en el seu context „i el situem en l´àmbit de l´exageració intencionada per fer riure davant coses «impossibles»„, ens serà més fàcil llegir-lo, entendre´l i considerar-lo un altre dels grans novel·listes medievals valencians.

Compartir el artículo

stats