El temps de la política va a la seua, esperant veure com acaba l'estiu al nord gallec, que crema, i al basc, on plou i tot és verd. Així, la política desespera. Quinze dies més. A l'espera de què?
El partit primer segueix llançant vells gavinots als abocadors tot esperant que les seues cries comencen a volar pel cel blau. Mentre, l'altre partit, el segon, dubta si obrir el puny i deixar caure la rosa, o mantenir-se ferm amb el puny tancat tot i les espines que li fan mal. Té problemes. Els del tercer sospiten encerclats que ningú no els vol de companys de viatge, i no saben si desitgen que el carter truque dues vegades, o si en realitat esperen un miracle o Godot que no arriba. Els quarts, mentre, van d'ací cap allà reblanint la taronja per xuplar-li tot el suc. I aquells polítics de partits desconsiderats com a minoritaris? D'aquests, els anteriors fan com si no existiren, perquè són el problema i alhora tenen la clau de la solució. Per això els quatre que juguen la partida no escolten aquells que plantegen propostes des de la perifèria, propostes que són menystingudes com a irrellevants. Mentre, els del nord català „aquesta és la qüestió: ser o no ser?„ diuen que volen anar a la seua i esperen impacients diades millors. Així va la partida. Disbaratada. Desconcertant. Com a mínim per als que la veiem de fora, de lluny, escoltant ràdios, llegint premsa o mirant pantalles. Farts. Assistim a l'espectacle de la confusió. I res de bo no albirem a l'horitzó.
Una vegada més, vell poeta savi, com tu vas dir, als «espanyolets» que van a peu per la vida, tot i que voten quan els criden a votar, «una de las dos Españas ha de helarte el corazón». Tu vas dir que «entre una España que muere y otra España que bosteza» la cosa sempre acaba malament. ¿Quina és actualment l'Espanya que mor i quina la que badalla? ¿N'hi ha dues només, d'Espanyes possibles? ¿N'hi ha una tercera de viva i desperta? ¿N'hi ha voluntat de fer-la possible? O només són factibles les dues de sempre que cantà Antonio Machado? Morir de pena? Badallar en el silenci? Preguntes, ai!
En aquest setembre, tot i que la xafogor de l'estiu ho socarra tot, un servidor no desitja congelar-se de cor, ni de cap... manera. Ni tampoc acabar com don Antonio, pobre. Per a quan la solució?
