Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El conte del diumenge

La tortuga i la moneda

Una tortuga solitària passejava pel bosc sense intenció de topetar-se amb humans, quan es va topetar amb un obstacle insòlit que va precipitar un encontre amb un altre ésser del món animal, més àvid fins i tot que els homes

La tortuga i la moneda

Hi havia una vegada una tortuga que passejava per un caminet a prop d´una ciutat. La tortuga caminava lenta, però sense parar. No li agradava gens acostar-se als llocs on vivien els humans. Per sort, no havia tingut mai cap contacte amb aquells éssers que caminaven amb només dues potes. Però havia sentit tantes històries...

„Millor serà que no me´n trobe cap„ es deia a ella mateixa, mentre mirava de reüll a un costat i a l´altre.

Caminava amb l´ai al cor perquè sempre havia sigut un poc poregosa. Però no tenia més remei que aventurar-se. Feia molt de temps que no plovia i les fonts del bosc on vivia s´havien assecat. Si volia sobreviure, havia de buscar aigua.

Per desgràcia, els camins més segurs eren els que creuaven les muntanyes, però ella es trobava massa cansada. No tenia cap altra elecció. Havia d´avançar per aquell camí estret que es dibuixava a prop dels camps llaurats que envoltaven la ciutat.

-Els ànecs „es deia en veu alta„ m´han dit que més al nord hi ha llacs i rius.

I la pobra tortuga s´animava així, parlant amb ella mateixa. Perquè només veia al cel un sol de justícia que la feia suar unes gotes tan grosses com les cagarrutes de cabra.

De sobte, en eixir d´una revolta, una llum li encegà els ulls. Alguna cosa hi havia al mig del camí, ben a prop d´un pont que creuava un barranc. La tortuga, encuriosida, s´hi aproximà. No pensà en el perill que li podia ocasionar aquella decisió. Sobretot, perquè la tortuga no havia vist mai un cotxe i ignorava els atropellaments d´animals tan nombrosos que succeïen cada any. Per sort, a aquelles hores del matí no circulava ningú. Per això, la tortuga arribà a aquell objecte que, de lluny, brillava pel reflex del sol. Era una moneda. La tortuga no n´havia vist mai cap. No obstant això, pensà que es tractava d´un objecte valuós.

-Els conills -tornà a raonar amb ella mateixa- sempre m´han dit que els humans són uns éssers molt intel·ligents. Qualsevol cosa que inventen és valuosa. L´arreplegaré i me l´amagaré dins de la closca. Estic segura que per a alguna cosa o altra em servirà.

I dit i fet, la tortuga agafà la moneda i continuà caminant per la vora de la calçada.

Estava molt contenta. La troballa era un bon senyal. La sort li havia canviat. A partir d´ara, només li podien passar coses bones.

Però a penes creuar el pont es trobà al davant una rabosa enorme. La tortuga s´espantà i, de seguida, amagà les potes i el cap dins de la cuirassa que la protegia. La rabosa s´hi acostava amb els ulls lluents i la llengua regalimant saliva.

-No t´amagues! Que no t´ha de servir de res! -li digué a la tortuga-. La closca no t´ha de salvar del meu mos! Tinc molta fam!

-Per favor, per favor! -cridà aterrida la tortuga-. No em menges! Et donaré un tresor que tinc.

I deixà caure fora de la closca la moneda. La rabosa se sorprengué perquè sí que sabia què era allò redó que tenia a l´abast.

Llavors, la rabosa pensà: «Amb la moneda puc comprar a la ciutat molts aliments i tots molt més bons que la carn de la tortuga». I, sense pensar-s´ho més, agafà la moneda i desaparegué. La tortuga respirà alleugerida i reprengué el camí.

Mentrestant, la rabosa corria veloç a la ciutat i pensava, com havia pensat també la tortuga, que la sort li havia canviat. Però, quan entrà a la primera carnisseria que trobà, la gent començà a cridar i el carnisser li pegà amb la granera en tot el llom. La rabosa soltà la moneda i li faltaren cames per a fugir. Per cobejosa havia perdut la tortuga i la moneda.

Compartir el artículo

stats