Açò diuen que era una xica molt bella que es deia Margarida. Aquesta xica vivia amb la seua família en un poblet que pertanyia al comte Zenet.
Des de feia algun temps Margarida s´havia enamorat d´un xicot del poble, un tal Isidre, que treballava la terra. Fins i tot, les famílies ja s´havien posat d´acord perquè els joves es casaren la primavera vinent.
Però un dia, per Nadal, el comte Zenet va venir al poble a cobrar els impostos que la gent havia de pagar-li.
-Que es presente tota la gent del poble de seguida -va ordenar. Aleshores, entre la gent, va veure Margarida. Zenet va preguntar qui era aquella jove tan bella.
-És la filla d´uns vassalls vostres i la primavera que ve es casarà amb un xicot que es diu Isidre -informà un dels acompanyants.
El comte Zenet es quedà pensant una estona i digué:
-Aquesta xica es casarà amb mi.
I, després de cobrar els impostos, tornà al seu castell.
Tres dies després, Isidre va aparéixer mort al costat del marge del riu. Algunes persones asseguraren que havien vist uns soldats del comte Zenet quan tornaven al poble.
-El deuen haver mort ells... -comentaren quasi a cau d´orella.
Però ningú no va dir ni una paraula més. Tots tenien molta por del comte Zenet.
Després de soterrar Isidre, totes les persones del poblet tornaren a les seues cases i tancaren les portes amb pany i forrellat.
Una setmana després, el comte Zenet tornà al poble i tocà a la porta de casa de Margarida.
El pare obrí la porta i preguntà:
-Què vol el senyor comte?
-Vull la teua filla. Mai de la vida havia vist una xica tan bella. Des que la vaig veure, no puc viure, estic intranquil i no passa ni un instant que no em recorde de la seua cara.
Aleshores, Margarida va eixir i digué:
-Mai de la vida me n´aniré amb l´assassí del meu estimat.
Aquell dia el comte Zenet va abaixar el cap i va marxar al seu castell. Però l´endemà, va tornar amb una colla de soldats.
-Què vol el senyor comte? -preguntà el pare.
-Vull la teua filla. Mai de la vida havia vist una xica tan bella. Des que la vaig veure, no puc viure, estic intranquil i no passa ni un instant que no em recorde de la seua cara -va repetir Zenet.
Margarida tornà a aguaitar per la porta i digué:
-Mai de la vida me n´aniré amb l´assassí del meu estimat; però si la meua bellesa li causa desassossec al senyor comte, li assegure que, des d´ara, no li´n causarà més.
I, sense que ningú poguera evitar-ho, Margarida va traure un?ganivet i, davant de tots, es tallà el nas.
Cap llibre explica què va fer el comte Zenet. Però tot el poble assegura que al lloc on caigué el nas nasqué un arbre molt estrany. Mireu si era estrany que li naixien floretes roges amb forma de nas. Els botànics més saberuts s´hi presentaren, estudiaren les arrels, les branques i les fulles. A la fi, li posaren un nom: l´arbre Zenet.
Però la gent del poblet, en record de Margarida i d´Isidre, decidí posar-li un altre nom que encara perdura: l´arbre dels nassos.
