Fa 33 anys, Lloyd Cole volia menjar-se el món i ser un estel del pop al costat dels seus Commotions, el grup amb el qual va tocar el cel i que després va desintegrar per a intentar ser un modern Lou Reed, primer, i una simbiosi de Dylan i Cohen després, ja com un joglar acústic al qual ara acompanya el seu fill.

Cole ha iniciat a València una gira per Espanya en la qual repassa catorze anys de la seua carrera, des de la gènesi amb The Commotions en 1983 fins a la seua etapa novaiorquesa en solitari (1996), amb el que l'èxit ho té assegurat doncs la nostàlgia pels anys 80 segueix cotitzant alt i hi ha un afecte especial per aqueixa etapa en general i per grups i artistes de culte en particular.

Als seus 55 anys, Cole llueix la seua maduresa amb assossegat orgull, molt sarcasme («em sent prehistòric», diu) i assumint que la glòria que va aconseguir fa tres dècades mai tornarà com a tal (no almenys en radiofórmules ni en programes de televisió amb públic discotequer), per la qual cosa assumeix un «carpe diem» artístic i reivindica amb enorme professionalitat el seu llegat i carisma, eixe que ha influït a artistes com Mikel Erentxun, Ivy o Camera Obscura.

I en esta gira, especialment agraïda per al seu públic més «remember» (com es coneix a València a la música que més s'escoltava en les seues discoteques i clubs dels 80 i els 90), destaca al seu costat durant la segona meitat del concert un xic estirat, amb serrell llarg i la mateixa cara hirsuta que porta posant el seu pare en les fotos promocionals des de 1983.

A punt de complir 23 anys i vint-i-u després d'aparéixer al costat del seu aparentment turmentat progenitor en la portada del single «Baby» (del seu disc «Love story»), aquell «Lloyd Puckitt» s'ha convertit en William Cole, un solvent guitarrista que ara grava discos amb el seu pare i li acompanya en gires mundials com aquesta, en la qual es busseja per catorze anys del millor pop-rock anglosaxó.

El període 1983-1996, que abasta des de l'irresistible debut amb «Rattlesnakes» fins a la seua assentada carrera en solitari, ja a EUA, és l'excusa perfecta que ha trobat el cantautor „aparentment cada vegada més Johhny Cash„ per a repassar el seu cancioner més conegut i rescatar algunes joies menys recordades.

A més, la seua antiga companyia de discos editarà d'ací a poc temps una caixa recopilatòria amb els CD en solitari de l'etapa a Nova York, des del seu debut en 1989 fins a «Love Story» (1995), incloent-hi un disc sencer «perdut» (o segons conta ell en la seua biografia, rebutjat per un responsable del seu llavors multinacional) de 1997 al costat de rareses, remezclas i material inèdit.

Anit, en un abarrotat Loco Club, Cole va tornar a marcar amb mestratge el seu territori en el millor pop-folk acústic, eixe subgènere que porta ja catorze anys explorant i que coincideix amb la seua etapa més intimista, més independent (va ser dels primers a recórrer al micromecenatge per a editar els seus discos) i més allunyada dels èxits comercials, cada vegada més entre els artistes «de culte».

Va sonar quasi tot «Rattlesnakes» («Perfect skin», «Patience», «Llaure you ready to be heartbroken?», el tema titular, «Charlotte Street» o un «Forest fire» de somni per a tancar el concert) i moltes joies de «Easy pieces» i «Mainstream», els dos discos que completen l'etapa Commotions.

El públic va celebrar especialment «My bag» (amb aires de l'Oest) i «Jennifer she said» (amb la sala sencera tararejant el seu epíleg com si no hi haguera un matí), així com «Lost weekend» i «Brand new friend» (amb una picada d'ullet pòstuma al Bowie de «Sorrow»). Del seu capítol en solitari va rescatar, solament o en companyia del seu fill, des de «No blue skies» fins a «No habite love songs», passant per «Love ruins everything», «Pay for it», «Sota you'd like to save the world» i «Loke lovers do».