El jazz també és art en estat pur. Una música que atrapa els sentits. Eixa passió que desperten els sons originaris de Nova Orleans també van seduïr a Andreu Alfaro. L´escultor valencià sentia autèntica devoció per estes melòdies i en 1994 va crear la sèrie «Jazz», una cuidada selecció de dibuixos i escultures entorn d'esta temàtica.
El Col·legi Major Rector Peset de la Universitat de València comença el curs amb l´exposició «Alfaro i el jazz. Quan la nit es trenca en mil sons», on es reunix bona part d'estes peces. La mostra s´inaugura hui i s'emmarca en la celebració a València de «JazzEñe» „programa d´internacionalització del jazz espanyol„, que arrancarà amb l´obertura de l´exposició al col·legi Rector Peset i durarà fins dissabte amb concerts al teatre Rialto.
Andreu Alfaro (València, 1929 - Godella, 2013) ha estat un gran melòman. D´entre totes les músiques, explica la comissaria de l'exposició, Toni Picazo, sentia verdadera passió pel jazz i, en especial, per les figures llegendàries del swing nord-americà dels anys 30 i 40: «On més gaudia era a l´ambient pròxim i íntim dels clubs de jazz. Cada vegada que viatjava a Nova York assistia a algun concert, i no era estrany vore´l dibuixar del natural, verdaderament complagut».
Per a l´artista, el jazz no era sol un particular estil musical o la millor expressió de la identitat cultural afroamericana, representava també, segons va confessar, un estat de l´esperit capaç de «cantar les penes per a transformar-les en goig», que li recordava els difícils anys de la postguerra quan «sentia les cançons de les criades, com s´anomenaven llavors, que es contestaven les unes a les altres cantant des dels patis mentre cuinaven o estenien la roba».
Sèrie a l´alegria
En 1994, reconegut ja internacionalment com un dels principals renovadors de l´escultura espanyola de la segona meitat del segle XX, va voler consagrar una sèrie «a la música dels negres nord-americans, que tanta alegria apassionada m´ha proporcionat, des del cor als peus, al llarg de tota la meua vida», com declararia. I Picazo assenyala que no era el primer artista a abordar el jazz, n´hi ha prou de recordar treballs memorables de Man Ray, Matisse, Mondrian, Lee Friedlander, Pollock o, en el cas d'Espanya, Tàpies, Guinovart o Tharrats, entre d´altres.
Tot i això, l´acostament al jazz des de l´escultura comptava amb pocs antecedents, per això el conjunt d´escultures i dibuixos d´Alfaro agrupats baix el nom de «Jazz» concita un interès especial. «És una oportunitat de vore una obra poc mostrada al públic i que, tot i això, és un treball de maduresa, que mostra el millor Alfaro i els seus trets distintius, com són el caràcter autobiogràfic de la seua obra, la interpretació de l´escultura com un dibuix a l'espai i el seu diàleg amb la tradició», explica Pinazo, d´una mostra per a descobrir la vessant «més lúdica i vivaç, d'Alfaro, i alhora l'artista més lúcid i inspirat».
Dibuixos en paper
L´exposició reunix una selecció de treballs pertanyents a esta sèrie al costat d´un grup de dibuixos procedents de quaderns de viatge de l´artista que no van ser concebuts per a ser mostrats en públic, fet que suposa la trobada amb un Alfaro íntim.
Baix este prisma, servint-se del ferro i, no per casualitat, del llautó polit, un material present en els seus primers treballs com escultor, Alfaro evoca motius i instruments bàsics del jazz, inclosos la veu i el cos, i les possibilitats dels quals ha portat a límits insospitats. La mateixa energia, beneiteria i elegància del traç desplegada en les escultures destaca en els dibuixos sobre paper, en els que la sonoritat del jazz també sembla trobar refugi.
