28 de septiembre de 2016
28.09.2016

La gran passió d'Alfaro pel jazz

El Col·legi Major Rector Peset inaugura una mostra amb el caràcter autobiogràific de l´artista

27.09.2016 | 19:19

El jazz també és art en estat pur. Una música que atrapa els sentits. Eixa passió que desperten els sons originaris de Nova Orleans també van seduïr a Andreu Alfaro. L´escultor valencià sentia autèntica devoció per estes melòdies i en 1994 va crear la sèrie «Jazz», una cuidada selecció de dibuixos i escultures entorn d'esta temàtica.

El Col·legi Major Rector Peset de la Universitat de València comença el curs amb l´exposició «Alfaro i el jazz. Quan la nit es trenca en mil sons», on es reunix bona part d'estes peces. La mostra s´inaugura hui i s'emmarca en la celebració a València de «JazzEñe» „programa d´internacionalització del jazz espanyol„, que arrancarà amb l´obertura de l´exposició al col·legi Rector Peset i durarà fins dissabte amb concerts al teatre Rialto.

Andreu Alfaro (València, 1929 - Godella, 2013) ha estat un gran melòman. D´entre totes les músiques, explica la comissaria de l'exposició, Toni Picazo, sentia verdadera passió pel jazz i, en especial, per les figures llegendàries del swing nord-americà dels anys 30 i 40: «On més gaudia era a l´ambient pròxim i íntim dels clubs de jazz. Cada vegada que viatjava a Nova York assistia a algun concert, i no era estrany vore´l dibuixar del natural, verdaderament complagut».

Per a l´artista, el jazz no era sol un particular estil musical o la millor expressió de la identitat cultural afroamericana, representava també, segons va confessar, un estat de l´esperit capaç de «cantar les penes per a transformar-les en goig», que li recordava els difícils anys de la postguerra quan «sentia les cançons de les criades, com s´anomenaven llavors, que es contestaven les unes a les altres cantant des dels patis mentre cuinaven o estenien la roba».

Sèrie a l´alegria
En 1994, reconegut ja internacionalment com un dels principals renovadors de l´escultura espanyola de la segona meitat del segle XX, va voler consagrar una sèrie «a la música dels negres nord-americans, que tanta alegria apassionada m´ha proporcionat, des del cor als peus, al llarg de tota la meua vida», com declararia. I Picazo assenyala que no era el primer artista a abordar el jazz, n´hi ha prou de recordar treballs memorables de Man Ray, Matisse, Mondrian, Lee Friedlander, Pollock o, en el cas d'Espanya, Tàpies, Guinovart o Tharrats, entre d´altres.
Tot i això, l´acostament al jazz des de l´escultura comptava amb pocs antecedents, per això el conjunt d´escultures i dibuixos d´Alfaro agrupats baix el nom de «Jazz» concita un interès especial. «És una oportunitat de vore una obra poc mostrada al públic i que, tot i això, és un treball de maduresa, que mostra el millor Alfaro i els seus trets distintius, com són el caràcter autobiogràfic de la seua obra, la interpretació de l´escultura com un dibuix a l'espai i el seu diàleg amb la tradició», explica Pinazo, d´una mostra per a descobrir la vessant «més lúdica i vivaç, d'Alfaro, i alhora l'artista més lúcid i inspirat».

Dibuixos en paper
L´exposició reunix una selecció de treballs pertanyents a esta sèrie al costat d´un grup de dibuixos procedents de quaderns de viatge de l´artista que no van ser concebuts per a ser mostrats en públic, fet que suposa la trobada amb un Alfaro íntim.
Baix este prisma, servint-se del ferro i, no per casualitat, del llautó polit, un material present en els seus primers treballs com escultor, Alfaro evoca motius i instruments bàsics del jazz, inclosos la veu i el cos, i les possibilitats dels quals ha portat a límits insospitats. La mateixa energia, beneiteria i elegància del traç desplegada en les escultures destaca en els dibuixos sobre paper, en els que la sonoritat del jazz també sembla trobar refugi.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine