Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Ui, ui, hui!

Amb un somriure, li he dit a una companya que té llum en la cara „que es veu especialment bonica„ i em contesta entre agraïda, estranyada i desganada: «la veritat és que no tinc res especial pel que vóre´m especial». Aleshores, he pensat: no és una llàstima que sempre estiguem buscant l´extraordinari per a estar bé? Crec que en la quotidianitat hi ha tresors amagats, per això he fet un recull d´algunes coses que he experimentat hui.

He prés un café amb una amiga que fa mesos que no he vist. Ens hem posat al dia i m´ha contat que un amic seu acaba de quedar-se vidu amb dos fills menuts perquè la seua jove muller ha faltat de sobte. El relat m´ha entristit tant com m´ha obert els ulls un poc més a la incertesa del temps.

He tingut un grapat de converses per whatsapp, però ha sigut entranyable la d´una benvolguda amiga que acaba d´anar a parar a l´atur. M´ha comentat que ara que té més temps no sap què fer amb la seua vida, a què vol dedicar-se, què se li dona bé i qui és en definitiva. Hem rist quan li he dit: «Tranquil·la, ningú no sabem qui som en realitat, anem descobrint-ho sobre la marxa»; i li he contat el micro-conte de Diego Hungría Máñez que diu: «Cuanto más perdido le creían, más cerca estaba de encontrarse».

Ha plogut i ha eixit el sol... i ha tornat a ploure. L´oratge ha sigut un embolic i el cap l´he tingut embotat. Malgrat això, he fet meua una frase de Bob Marley: «Alguns senten la pluja. Altres simplement es banyen». Les meues idees s´han associat i he recordat la lletra de Natasha Bedingfield en Unwritten: «Sent la pluja a la teua pell, ningú més pot fer-ho per tu, ningú pot posar les paraules als teus llavis, el millor està per escriure...».

He cantant. I he sigut com Gene Kelly en Singing in the rain, excepte perquè l´aigua estava a l´altra banda de la finestra i Thinking out loud d´Ed Sheeran és la cançó que ha triat el meu ànim, així com Foolish games de Jewel. He comprovat que, quan no estic pendent d´entonar, la meua veu fa interessants girs que no necessiten ser perfectes.

El paper s´acaba, però no les circumstàncies. Veig que, encara que no tinguem idea del que estem fent i que estiguem improvisant, parar atenció és una pràctica recomanable. És sorprenent quant s´ens escapa quan no ho registrem amb „i en„ tots els sentits...

Compartir el artículo

stats