Tinguí un mestre que deia que el millor que es podia fer per un mateix era exercir diferents professions al llarg i ample de la vida. Tindre moltes i variades faenes -encara no tenint res a vore entre elles- i ocupar distints càrrecs - tan alts com pugues aconseguir i tan baixos com la dignitat et permeta sense vore´s compromesa- parant especial atenció als treballs que no et fan massa gràcia, fins i tot més que la que poses en els que t´encisen. Açò, que pot parèixer un destarife, té molt de trellat: es tracta d´una via d´aprenentatge que sempre està oberta i mai no s´acaba: la d´explorar totes les perspectives existents, deixant la zona de confort de costat, experimentant -quasi- tot anant per parts.
L´assignatura en qüestió era Comunicació Social, «la disciplina que estudia les relacions entre els canvis socials i els canvis comunicatius». És sabut que la societat i la comunicació estan ubicades en un camí de doble direcció, i quan coincidixen s´afecten mútuament. Per tant, no és tan desbaratat concloure que si fem pròpia una qüestió externa eixa interiorització repercutirà primer en activitats personals per a, finalment, influir en la generalitat de les coses i, inclús, transcendir en el temps. És enriquidor jugar amb diferents rols, provar a ser més íntegre, ajuntant les peces heterogènies i guiant-les cap a una harmònica i necessària convivència. Perquè si a més de contemplar les múltiples variants les tantegem, més oberts estem a reconèixer-les, entendre-les i acceptar-les.
L´humanisme integrador que desprèn la comunicació social -gran aportació que fan les ciències socials a la cultura- el trobem també a les matemàtiques i als seus sistemes d´equacions per resoldre problemes. El concepte d´integració és essencial a les matemàtiques avançades i, tot i que estes pareixen teòricament tan complicades, són ben pràctiques i totalment aplicables al que -amb la raó- volem endevinar. Matemàtiques aplicades... quina complicació! Però supose que es pot trobar el punt d´inflexió entre el càlcul pur i dur i la imprevisió.
Com al curtmetratge d´Arturo Pérez Jr, Less than one - ´Menys d´una´- en el que una parella reflexiona sobre la possibilitat real de que existisca l´ànima bessona. Fan un càlcul basat en la quantitat de persones que n´hi ha a la ciutat a la que viuen, les probabilitats de connectar i les variables que influïxen; i quan el resultat els dona un 0,53 -menys d´una persona- decidixen que potser caldria afegir una x a l´equació: el destí. Però què és, l´atzar, sinó un conjunt de causalitats? I si ja estem complets i sols es tracta de quina actitud triar...
