Curial e Güelfa, la novel·la medieval bessona del Tirant, però amb molt menor fortuna entre els valencians, cada dia es troba més pròxima a nosaltres. I, quan dic «cada dia» i «nosaltres», vull dir que els valencians, amb el pas del temps, cada vegada ens acostem més a aquest text que durant més d´un segle ha passat per ser una novel·la escrita per algú del Principat. Ara „o, millor dit, des de fa un parell de dècades, des que Antoni Ferrando el reivindicàs com a fruit d´un autor valencià segurament instal·lat a la cort napolitana d´Alfons el Magnànim„, la «valencianitat» del Curial es troba més a prop. No sé si aconseguirem mai identificar qui va ser aquell autor ara anònim. No sé si les aportacions que es van fent seran totalment concloents o no. Tanmateix, el que sí que és cert és que el Curial, des de l´òptica valenciana, cada vegada adquireix un major relleu i, a poc a poc, acabarà per formar part del nostre imaginari col·lectiu, com ho fa el Tirant o els versos de March „malgrat que, en realitat, pocs els llegeixen, més enllà dels àmbits erudits i d´estudiosos i més enllà de les lectures obligatòries del joves a la secundària„.
Aquests dies, a la ciutat norditaliana de Verona, un nombrós grup d´estudiosos d´universitats valencianes „la d´Alacant i la de València„ i italianes (Verona, Padova, Messina, Nàpols, Trento i eCampus), ens hi hem aplegat per estudiar el Curial. El món de la cavalleria del XV, aspectes diversos de la seua llengua, els personatges, la seua descoberta „ja al XIX„, les primeres edicions, etc., han ocupat un congrés que, organitzat pel Departament de Cultura e Civiltà de la Università degli Studi di Verona i comandats per la professora Anna Maria Babbi, i amb la col·laboració de l´IVITRA, ens ha acostat més al coneixement d´aquella novel·la medieval que, tot i ser tan pròxima al Tirant, s´allunya clarament en més d´un aspecte.
Llegir Curial és un exercici d´aproximació a la part de la Corona d´Aragó que, pocs anys després, deixaria de ser-ho en bona mesura: el Nàpols del Magnànim, la Itàlia del XV que, immersa en les seues pròpies dinàmiques, formà part com un satèl·lit „i com a centre„ del nostre país medieval. Per això, el rerefons cultural, polític i social del Curial no és ibèric, hispànic „per dir-ho així„, sinó que és tan clarament itàlic que, a un lector valencià, català o aragonés, ens genera una certa estranyesa.
