Hi ha un anticip de tardor en l´estàtic moment en què et deixes engronsar per la mar encara tíbia del setembre alacantí. La mirada al punt infinit de l´horitzó és momentània; inquieta la blava immensitat que anorrea el pensament i tranquilitzen l´aparició de petites veles blanques i la companyia d´uns pocs padelsurfistes a la distància. Decididament, es dirigix la mirada a l´escullera natural per on passa, de tant en tant, algun caminant solitari. A la dreta s´adivina, lluny, el perfil d´una ciutat difuminada per la potència dels últims rajos solars. És el món dels vius. Ja fora de l´aigua, la suau brisa marina seca la pell salnitrosa i mentre s´aspira, ara la fetor de les algues en descomposició, ara l´olor fresca de la sal, des del cel, un rastre de llum forma llampurnejos en l´aigua que, vagament excitada, sol.licita més atenció i és, aleshores, quan la contínua lletania de les ones, amb prodigiosa obstinació, acarona la pedra, suavitzada per tant d´afalac. La conciència de ser un espectador alié esvera. La naturalesa és cruel, no té sentiments, i aferma, amb la seua impertorbabilitat, la sensació de fugissera i inapreciable presència.
Es percep una lleugera sensació d´alliberament a mesura que la remor va deixant-se arrere però, com un ressort involuntari, insolidari potser, la mirada, imprudent dona de Lot, es desvia, per última vegada, cap a l´inefable espectacle marí que transforma a l´incaut en estàtua de sal. I allí, en estat de paràlisi, les emocions provocades pel misteriós sistema límbic acaben en un calfred instantani, la certesa ja absoluta que el cicle de la natura no s´atura i que aqueixa mar solitària, aqueixa esclatada rogenca de l´horabaixa no necessiten ulls per a ser contemplades. És el món dels morts, de les absències, dels oblits. És el món dels ocres, de la llum tènue i definida, de la progressiva foscor, del recolliment, de la meditació.
Però existeix una esperança: el sistema límbic,de nou, llança el record gojós d´imatges passades que voldran tornar a ser viscudes. I es veu la mar, sí, però la de Francisco Brines, aquest poeta tan valencià, amb «la fresca risa de un niño nadador/ que rompe en el murmullo de las olas que rompen». Sols així, amb aqueixa serena nota d´humanitat, l´estàtua de sal és salvada i retorna, amb passos decidits i febrils , al seu món, al món dels vius.
