Una lectora em suggerix que tracte el terme «ona». Opina que eixa paraula està en recessió i que va sent substituïda, a la carrera, per la castellana «ola», i que hem de parar les «oles» i retornar les nostres ones. La xica té tota la raó; en la parla col·loquial de la gent de mitjana edat en avall, la substitució de la nostra paraula per la forana va a un ritme molt ràpid, que cal aturar i invertir-ne la direcció. Una ona és ´elevació momentània d´aigua que es produïx en la superfície del mar, d´un llac o d´un riu, a causa del vent o de les marees´, «Una ona enorme va tombar l´embarcació», «Hui no entrem molt a dins de l´aigua que hi ha moltes ones». En castellà, «ola». És sinònima de «onada» quan es fa referència al moviment oscil·latori de les aigües de la mar, «Una onada enorme va tombar l´embarcació». Però s´ha d´usar exclusivament la paraula «ona» per a referir-se, en àmbits tècnics, al concepte fisiomatemàtic que descriu un fenomen ondulatori.
La ´propagació del so en un medi´ s´anomena «ona», com també l´efecte expansiu d´una bomba. En telecomunicacions tenim «ona curta, mitjana o llarga», «ona radioelèctrica». En castellà eixos fenòmens els arreplega la denominació «onda». I una «onada» també és ´aparició sobtada d´alguna cosa en quantitat o intensitat´; designa, figuradament, ´allò que es mou a envestides, com «Una onada de calor, de fred», també el ´moviment impetuós de molta gent concentrada´, com en «Una onada d´estudiants avançava cap al Ministeri d´Educació en protesta per la pujada de les taxes administratives» o «S´espera una onada de turistes en les nostres platges»; en castellà, «ola» o «oleada».
Però hi ha coincidència en valencià i castellà en la paraula «onda» quan s´indica que una cosa és ondulada, de manera natural com en «Els cabells li fan ondes», o com a element decoratiu, com en «La vora de la cortina fa ondes». En ocasions, la cosa decorativa elimina o crea, segons els gustos, ondes. A vegades, quan una xica (o xic) té el monyo ondulat se´l fa llis, i quan el té ben lliset, a voltes el vol a ondes. Són coses de gustos i dels canvis d´imatge. I de les ones, les «oles», les onades i les ondes, passem a les fones. Una «fona» és un ´ instrument format per una tira curta d´una matèria flexible, especialment cuiro, amb dos corretges d´espart, de cànem o d´altres materials en els extrems, que s´usa per a tirar pedres´. En castellà, «honda», que, a més de ser una acreditada marca de motos nipona, és també l´equivalent en llengua castellana a la nostra «fona». Una arma mortífera, segurament molt usual, per a menesters bèl·lics, fins que aparegueren les armes de foc. Els que han/hem tingut l´assignatura d´Història Sagrada recordaran/recordarem que David, un pastor que després va ser rei d´Israel, i tocador de l´arpa (segons em confirma Salvador, historiador acreditat i amic), tombà, d´una pedrada llançada amb una fona, el gegant Goliat. De pastor a rei. Un crac. Quanta imaginació literària!
