Resseguir una llàgrima de pluja en l´anvers de la finestra que t´arrecera de les tempestes de l´existència. Llançar al vent un esclat de riure que naix del centre del cos i del cor i que expulsa, alhora, les sagetes endimoniades que t´enverinaven. Embarrancar la teua barca sense fre en la placidesa d´una mirada líquida. Engalanar els dies grisos. Trossejar els glaciars que ens estomaquen diàriament. Resseguir la cresta d´una onada que s´enfonsa en un futur turquesa. Puntejar de verd la terra cremada dels sentiments.
Açò és la vida. Tot açò. I ella, que et vol tant, ho sap de sobra. Perquè ha nascut amb tu. Al mateix minut i segon.
T´abraça, et prem contra el si i aprofita la teua inconsciència per bressolar-te, sabedora que eres un fruit de la seua generositat. A partir d´aquest instant t´acompanya a tothora i pertot arreu, presència fidel, enorme, que et fa estimar la vida, el temps de la vida. No hi haurà fragment d´alè ni mirada compartida, llibre agraït o riure infantil que ella no enregistrarà per, arribat el moment, recordar-te´ls. Un a un. O tots alhora, en un segon.
Creix amb tu. Compassa els seus passos als teus. Pren les mateixes dreceres que tu tries, salta els ponts que tu saltes, i es deté en les mateixes pedres que desequilibren els teus peus. Ella sap que tu eres la seua vida i que ella, malgrat tot, no és la teua. És l´única que t´estima sense demanar-te res a canvi. O, tal vegada, tot.
El seu amor per tu està per damunt de les particularitats i les misèries diàries. No buscarà conéixer la veritat de les teues paraules; no et preguntarà per què tries el pitjor dels camins; no t´escorcollarà les butxaques a la recerca d´allò que t´ha d´arrabassar la vida. Ella només seguirà el rastre de la teua vida, silenciosa i complaent.
Un bon dia, massa prompte o ben tard, en perdre la consciència, la descobriràs i li posaràs matèria i paisatge. Per fi, identificaràs aquella presència que se t´ha adherit a la pell per davall del pèl i de les pors. I a partir d´aquell dia, la sabràs vigilant-te a cada alba i al final de cada crepuscle. La veuràs quan tancaràs els ulls. La notaràs a prop quan tu ja estigues lluny. Serà gran o menuda, discreta o escandalosa, solitària o multitudinària, però sempre serà única. Única per a tu.
I és que la mort és així: servil i pacient; perversament generosa, fins al punt de regalar-nos un amor desorbitat i desesperat per la vida.
