La professora de Teoria i Història de l´Educació a la Universitat de València Carmen Agulló ha vist recompensat el seu treball pel valencià en l´àmbit educatiu, amb el premi «Trajectòria Individual» d´Escola Valenciana. L´entitat cívica li lliurarà el guardó el dissabte al Teatre Echegaray d´Ontinyent durant la vetllada de la «Nit a Cau d´Orella».
Carmen Agulló va nàixer a un poble de Galícia, Xinzo de Limia, i viu a la Comunitat Valenciana des dels anys huitanta. Ha escrit nombroses obres d´investigació sobre l´educació de les dones en la II República i en el franquisme, i sobre la depuració del professorat.
En una conversa d´Escola Valenciana amb Carmen Agulló a l´Aula-Museu de la República, a l´edifici Lluís Vives d´Ontinyent, construït durant els anys 30, la premiada assegura que «has de renovar dins de l´escola però també t´has d´implicar en moviments de caràcter polític i social per canviar la societat. Això és fonamental i ho tenien molt clar els mestres i les mestres de la República».
L´Aula-Museu de l´edifici Lluís Vives d´Ontinyent és una reproducció d´una escola de la II República, de fet, conserva tot el mobiliari d´este període, així com els quaderns i materials d´aprenentatge. Agulló recorda que la tradició de reivindicació del valencià a l´escola ve de lluny, de 1922 quan Amparo Navarro Giner en l´Assemblea de la «Nostra parla» reclama la necessitat d´introduir el valencià a l´escola, «és a dir, que els xiquets aprengueren en la seua llengua materna i, al mateix temps, l´obligació dels mestres d´eixir de l´Escola de Magisteri coneixent el castellà i el valencià, perquè no sabien a quina escola podien anar, i havien d´estar capacitats per a poder fer l´ensenyament en valencià».
El mateix any que Carles Salvador ja tenia tota una sèrie de previsions de fundar l´Associació de Protecció de l´Ensenyament en Valencià. Un època on estava posant-se en marxa un moviment potent de reivindicació del Valencià a l´Escola, però «dissortadament, la dictadura de Primo de Rivera ho va trencar tot de soca-rel i fins a l´any 1931 no va tornar una altra vegada», explica.
«Els va faltar temps»
«Així i tot, al País Valencià va costar molt „afirma„. Hi ha mestres que hi van treballar: Carles Salvador, Amparo Navarro, Enric Soler i Godes, Maxi Thous... tota la gent que està al voltant del freinetisme, dones com Maria Ibars, una dona també molt interessant. I a partir de l´any 1933 hi ha un llibre, és una cartella per a ensenyament en valencià dirigida als xiquets que aprenen a llegir, i hi ha tot un moviment de gent que vol introduir el valencià a l´escola. Però els va faltar temps. En l´Escola de Magisteri no va entrar eixa necessitat de formar els mestres per la qual cosa, va quedar pendent dècades».
L´autora «Les mestres de la República» i «Mestres valencianes republicanes» proposa una escola «arrelada al medi, que no es puga separar el que és l´escola de la vida quotidiana».
Carmen Agulló que està «totalment» d´acord amb el model d´Escola Valenciana agraeix el reconeiximent de l´entitat cívica i admet que li fa «molta il·lusió compartir-lo, sobretot, amb tres dones que per a mi són tres amigues, com han sigut Empar Granell, Carme Miquel i Adela Costa. Empar, dissortadament, ens va abandonar, però amb Carme Miquel i Adela Costa mantinc una relació d´aprenentatge, perquè són dos magnífiques mestres en tots els sentits. Per a mi és un orgull poder compartir-lo amb elles i amb totes les mestres que al llarg de la història han lluitat per una escola valenciana».
