Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El conte del diumenge (adults)

Eclipsi

Eclipsi

Escric amb un ordinador portàtil atrotinat que em va deixar Agnès. És molt antic. Té la pantalla verda i a vegades em costa distingir les lletres. Me´l va deixar fa setmanes a la porta de casa, dins una bossa de plàstic, amb una impressora petita i una nota que deia que ells ja no l´utilitzaven, i que potser a mi em podria servir. També hi havia un paquet de cinc-cents folis de paper reciclat que encara no he encetat. Vaig tardar uns dies a decidir-me a connectar l´equip. Em va costar bastant. Té un processador de textos molt antic, que jo no record haver emprat mai. La bateria no funciona i l´he de tenir sempre connectat a la xarxa. S´escalfa i fa soroll. A casa tenia un iMac de color taronja translúcid. A casa, fins el dia de l´eclipsi tenia una vida normal i molts enginys tecnològics, connexions sense fil i antenes parabòliques. Fins el dia de l´eclipsi, Tomàs i jo érem una parella convencional i acomodada. Molt de dretes, ell, i bastant de dretes, jo. En realitat, la cosa no va anar ben bé així, perquè l´instant precís en què tot va canviar va ser el de la nit de l´accident. Assenyalar el dia de l´eclipsi com el del final o el del principi de tot és una fal·làcia que m´ajuda a resguardar-me dels atacs de culpabilitat que m´ofeguen des de llavors. La nostra vida era ordenada. M´agrada dir normal. Una vida normal. Jo no bevia.

Ell assaboria de tant en tant alguna copa de bon conyac francès. Era un hedonista convençut, Tomàs, amb molta vocació. També li agradaven els vins. Els col·leccionava. S´havia apuntat a la moda de jugar a fer l´enòleg afeccionat, es va subscriure a una revista especialitzada i aprofitava tots els viatges per a visitar cellers i comprar ampolles que emmagatzemava a un racó del sostremort que va condicionar com a celler casolà. Tots dos teníem una bona feina. Una casa d´hivern a València i una casa d´estiu a les Rotes, a Dénia. Una assistenta. Dos cotxes: un Volvo gran, el seu, que conduïa jo el dia de l´accident; i un Smart de dues places, més manejable, el meu. No teníem mascotes. Fills, tampoc. Anàvem al cinema i al teatre. Viatjàvem. Rebíem gent a sopar a casa: col·legues de Tomàs, o companys del diari on jo coordinava el suplement de llibres. Els meus amics, els escriptors, eren sempre molt més enginyosos i divertits que els seus amics, els advocats o els fiscals. Els meus autors li feien gràcia perquè eren progres, però sabien gaudir d´un bon vi o un bon àpat. Mai no els mesclàvem, els convidats. Amb els meus amics fumàvem un porret després de sopar. Els col·legues de Tomàs assaborien un cigar havà conservat sempre a la temperatura adequada a la caveta condicionada que el meu home tenia a la taula auxiliar del seu despatx. Ens agradaven els restaurants japonesos de qualitat, aquells que serveixen els menús sense disfresses ni escarafalls. Sabíem distingir si un sushi estava ben elaborat, amb peix fresc, o si era una enganyifa, discerníem si la pasta per a la tempura s´havia fet amb aigua prou gelada perquè durant el fregit assolís la textura adequada. De tant en tant, Tomàs em regalava roses o caps de setmana meravellosos en un balneari de luxe, i jo li comprava corbates de Loewe o algun bòtil de vi caríssim que encarregava directament al celler i que m´enviaven per missatger. Discutíem, poc. Al llit ens ho preníem amb calma, però funcionàvem. Sé que ell va tenir alguna aventura esporàdica, com esporàdiques eren les meues trobades purament sexuals amb Guillem Torres, el redactor en cap d´esports, o amb Molins, el meu ajudant que pensa que, com més gruixuda és una novel·la, és millor. També he tingut trobades carnals amb autors inèdits necessitats d´amor i d´editor, o amb literats consagrats que m´oferien la lluna però s´estavellaven a les primeres de canvi. Les coses que fan les parelles. Les parelles urbanes, normals i acomodades també tenen accidents a la carretera. Accidents greus que són cataclismes capaços de capgirar la vida de les víctimes. Nosaltres en vam tenir un de molt fort uns mesos abans de l´eclipsi.

No estic plorant quan escric això. Estic bevent. Molt. Més que altres dies. Estic contenta: la dosi augmenta i el meu cos experimenta canvis imperceptibles. He madurat a l´infern. Ja em podeu venir a cercar. Ja no em puc morir més. La por em fa por, i el neguit és calma a aquesta banda de la mar. El barquer no s´equivocarà. Sóc jo qui l´espera. Sóc jo qui du la marca. Hi ha banderes. Llança´m el cap que m´ha d´acompanyar fins baix. He après a resar amb bona lletra. He mirat enrere i no sóc sal. Qui canta la cançó dels morts? Quanta estupidesa!

Quants pensaments recurrents de capellans assassins, d´aigües turqueses enverinades. Malament viu qui delit perd de viure: / ell és aquell qui nostra vida acaba / e la tristor la destruu e menyscaba. Em fa mal la pell. El ressentiment és aquella paraula blava. Hi ha enemics morats i esquenes captives i llàgrimes òrfenes, sense ulls que les vessin. No és el temps que passa. Sóc jo que em desfaig i em podresc, i les cançons ja no m´emocionen, i les obres d´art d´abans són ara vulgars matarots. Sóc el teixit que Penèlope desfà a consciència cada nit. Inacabat i ja mort, condemnat a no ser mai. No sóc una nàufraga, jo sóc el naufragi, l´hivern nuclear, el núvol negre. Sóc el vaixell fet mil miques. Sóc el llistó de fusta descarnada que sura sense destí, enmig de la mar. Jo he triat aquest pas. He posat la proa cap a l´iceberg amic, i fins i tot he sentit plaer en el moment del contacte mortal. He rigut quan he sentit el crac. És per això que cauré i ja no em sabré aixecar. Hauré perdut les referències i el meu pensament serà caduc com el verí dolç del tòpic i els regals manllevats. M´agraden els pecats mortals. On és el Baptista? No és que no m´alegrés quan li van donar l´alta a Tomàs. Vaig fer un gran esforç per morir-me de ganes d´estar amb ell a casa, per intentar reprendre la nostra vida a partir del lloc on es va quedar el dia de l´accident. Em vaig omplir de motius per a pensar que tot podria ser com abans. Els tòpics, una altra vegada! Com abans de què? Com abans que ell quedés assegut en una cadira de rodes? Un brillant professional de més de seixanta anys ha de reprendre la seua vida en comú amb la dona que conduïa el cotxe la nit que van topar amb la mitjana de l´autopista. Van ser dos mesos d´anades i tornades diàries a l´hospital. En aquest temps una persona és capaç de fer-se a una nova vida sense notar massa l´absència de l´altre. En el lloc de Tomàs no hi havia un buit, sinó un forat que un dia o altre tornaria a ser omplert. Aquells dos mesos els vaig viure com un parèntesi. Una suspensió condicionada de relacions. Un tel entre ell i jo. Més de seixanta dies de contacte diari però diferit. Asèptic. Amable. Distant i utilitari, quasi funcionarial.

Tal vegada no està bé que ho digui, però ara ja no m´importa massa, ja no em puc fer més mal: a mi, aquella situació em va anar molt bé. Em referesc a la separació temporal que l´accident va propiciar. Després de travessar els primers dies de crisi, una volta superat un punt de quasi bogeria perquè jo conduïa el cotxe, perquè vaig badar, perquè potser em vaig adormir una mil·lèsima de segon, perquè ell m´havia advertit que em veia cansada, perquè ell m´havia demanat que m´aturés a l´àrea de servei que vaig passar de llarg, perquè jo volia continuar governant aquell cotxe tan potent que ens havia portat per tot Europa en un viatge que havia de ser inoblidable, perquè el sentiment de culpa em va envair i va convertir en fang la meua capacitat de raonar. Quan les ferides físiques se´m van tancar i les cicatrius es van convertir en marques permanents, la nova situació va començar a agradar-me.

Jo conduïa el cotxe. Jo conduïa el cotxe. Em vénen ganes d´omplir vint-i-cinc pàgines amb aquestes paraules. Jo conduïa el cotxe. I la culpa continua intacta, com un clau que em percudeix el cervell. La culpa. Jo conduïa el cotxe. Era de nit. Era feliç. Estava cansada. El cotxe era potent. A l´estèreo, Serrat, i al cap, pardals. Les meues lesions van ser molt més lleus i efímeres que les de Tomàs. En vaig tenir prou amb deu dies d´estar-me a l´hospital. Tornar sola a casa va ser molt més fàcil del que m´havia imaginat. Tant, que al començament em vaig sentir culpable de trobar-me tan còmoda i tan ampla. La culpa m´acompanyava, és clar, perquè li vaig fer un lloc perquè s´instal·lés a viure amb mi. Tota jo era un monument al sentiment de culpabilitat. Era la manera de no embogir. Era el que jo, que pilotava el cotxe, pensava que era millor per a tots dos. Millor per a Tomàs, que no tornaria a caminar, però sobretot, millor per a mi. Havia de conviure amb aquesta frase que creixia com una bambolla que mai no esclataria, que al final m´engoliria. Jo estava bé, sola a casa. Restablerta de les ferides, i amb molta feina per a fer. Aprofitava els matins per a treballar i per a escriure al weblog, que va esdevenir l´albelló on anava perbocant totes les meues desesperacions. Sense explicar ben bé de què anava tot, sense dir noms, sense donar massa detalls, els lectors es van assabentar que a Leopold Bloom n´hi havia passada una de molt grossa. Vaig rebre la solidaritat dels internautes, i a poc a poc vaig fer que el personatge anés recuperant l´ànim. Més o menys, el mateix que m´estava passant a mi.

M´agradava estar sola. Aquesta paraula, sola, va cobrar un significat diferent del que jo sempre li havia atorgat. Sola. A l´àtic, amb totes les comoditats, amb el silenci i l´ordre que tant m´agradaven. Aquell sola no l´havia somniat mai, ni havia intentat aplicar-me´l a mi. Ja no necessitava la mar ni cap altre estímul extern per a trobar-me bé. Era una sensació com de cotó fluix, i ni tan sols les tempestes de darreries d´estiu no aconseguien desfer aquell estat d´eufòria. Era una fal·làcia aquell benestar, perquè va durar poc, i perquè mai més no l´he pogut recuperar.

Compartir el artículo

stats