Després de trenta-nou anys exercint la professió de mestra, és trist comprovar que la renovació pedagògica que de fa temps molts ensenyants „també molts pares i mares„ venim reclamant i aplicant, en compte d´avançar haja retrocedit. És cert que l´escola és una institució dinàmica en continuat procés de canvi. Que la rapidíssima evolució i complicació de la societat actual, comporta la necessitat permanent d´adaptació a les circumstàncies noves, adaptació que mai no és tan ràpida com ho són les transformacions socials. En pocs anys, l´enorme irrupció de les noves tecnologies en el món públic i privat, el fenomen migratori i la globalització cultural i econòmica, immers tot dins d´una crisi econòmica, social i també de valors, ha suposat per a l´ensenyament uns reptes d´abast extraordinari. El problema és saber quina resposta donem a tot això. Però l´única resposta que des de l´administració s´ha aportat, és la de promoure un sistema educatiu absolutament tradicional que pretén solucionar la qüestió a partir de la transmissió d´uns determinats coneixements que ben poca novetat hi aporten. Però, el que es pitjor, la metodologia que es promou per a ensenyar és allò que diríem molt antiga. Ni l´experimentació ni la investigació ni la creativitat ni l´intercanvi de coneixements, formen part de la base de l´ensenyament. Aquest es centra en uns aprenentatges molt memorístics, poc raonats i gens vivenciats. I d´una competitivitat inhumana.
Des de determinats estaments es parla molt de fracàs escolar i s´ofereixen com antídots aspectes tan inconcrets com l´esforç i el mèrit personals. Per promoure´ls el sistema no ha aportat als ensenyants altra opció que no siguen els exàmens „com els de tota la vida„ i la implementació del treball extraescolar tradicional. I és en aquests dos aspectes que s´ha centrat el debat que darrerament s´està produint. És un debat interessant perquè implica unes preguntes referents al model educatiu que volem. Volem una escola que tinga en compte totes les necessitats dels infants com la necessitat de joc i d´afecte o que margine aquests aspectes? Que s´adapte a les necessitats de cada alumne i oferisca estímuls de progrés a tots o que només s´adapte a uns pocs? Que afavorisca la passivitat dels educands o que afavorisca l´activitat? Que afavorisca el raonament intel·lectual i la reflexió o només la repetició de coneixements? Que promoga el treball en equip o la simple individualitat? Que fomente el sentit cooperatiu o el sentit competitiu?
Crec que haurem d´anar donant resposta a totes aquestes qüestions i contextualitzar-les per tal d´afavorir un canvi de model escolar que actualment, malgrat el treball innovador d´una part del professorat, és del tot
caduc.
