Hi ha frases típiques que venen a la ment en moments particulars. «Setze jutges d´un jutjat mengen fetge d´un penjat». Esta últimament m´ha vingut molt al cap. També la de «li diu el mort al degollat, qui t´ha fet eixe forat?». Donat que s´han succeït coses que m´han deixat l´ànim gelat, i no és sols pel baixó de temperatura sobtat que hem patit ni tampoc només pels fets, sinó pel plantejament de causes i conseqüències que acabe fent. Evidentment no sóc l´única que està bocabadada. Què t´ha paregut, morrut? Com ens hem quedat... El món i la vida no deixen de sorprendre mai. Però fins a quin punt no ho veiem vindre o podem vore com se´n va?
Veges a vore si la cansalà és de pollastre. El que per a uns és un malson, per a altres és una fantasia feta realitat. On uns troben consol, altres tenen un angoixosa preocupació. El més cridaner ja no és el que passa, sinó que la majoria no sapiguem si realment fem o no fem per a que passe. Escoltant a Lukas Graham i la seua banda, amb la seua famosíssima cançó 7 years „metàfora musical basada en el pas del temps„ és difícil no sentir-se identificat amb eixa melòdica representació de l´evolució dels ideals personals que van madurant, concretament des dels set anys d´edat fins al seixanta „que són els que tenia el pare de Lukas quan va faltar„.
Quan la lletra topeta amb la realitat més crua als onze anys, caic en que jo contava amb eixa edat quan s´estrenà la pel·lícula estatunidenca Bocados de realidad, una tragicomèdia generacional que es considerà la pel·lícula de la «generació X» „terme cultural que inclou a persones nascudes en els anys 70 que trencaven costums anteriors„. Amb Winona Ryder, Ethan Hawke i Ben Stiller com a coprotagonista i director, es donen escenes significatives, com la del discurs de fi de carrera del personatge de Winona, quan diu: «La pregunta seguix en peu. Què anem a fer ara? Què podem fer amb el desastre que hem heretat? Benvolguts companys, la resposta és senzilla. No ho sé».
Reconèixer que no se sap també es de tindre coneixement. Les responsabilitats ens buscaran més prompte que tard „encara no sentint-nos preparats„ però l´acceptació d´elles sumarà si ocupa el lloc de les negatives queixes reiterades; sense oblidar que no sempre el políticament correcte és el més encertat. Tornant a la cançó, «creuré que el món és un lloc fred, o seguiré buscant?». No desistir és també una manera de triar, quan pareix que tot està marcat.
