Em sorprén que un ocell no fuja espantat quan li tiren una pedra. No m´estranya, però, que Fernández Díaz no escampe el poll en ser humiliat per partida doble pel Congrés dels Diputats. No em xoca que tothom el rebutge; que el Vaticà expresse els seus dubtes perquè puga ser ambaixador a l´estat Pontifici; que, malgrat no tenir domini de cap llengua estrangera i estar reprovat pel Congrés, el PP el propose per presidir la Comissió d´Exteriors de la Cambra Baixa. No em ve de nou que el PSOE i Ciutadans digueren primer que ho consentirien i que acabaren cedint anunciant que votarien que no, per por que Podemos els deixara en el cul a l´aire. No m´estranya que, just després, els del Partit Popular intentaren col·locar-lo al capdavant de la comissió mixta del Tribunal de Comptes i que l´exministre rebera la segona humiliació del dia. No em confon que Fernández Díaz, amb l´excusa d´estar al servei del partit, accepte qualsevol càrrec humiliant. El que de veritat em meravellaria seria que aguantara la desgràcia amb dignitat i que se n´anara a casa amb la seua gosseta, Lola, que li fa molta companyia i que l´estima molt.
No m´estranya que la jugada d´Adolfo Suárez de col·locar la monarquia en la Llei de Reforma Política li eixira redona. No em desconcerta que Rita Barberà acudira al besamà del rei; que Pablo Iglesias no anara perquè diu que li feia fàstic acompanyar l´exalcaldesa de València; que Susana Díaz declinara la invitació perquè assistia a una conferència de Felipe González a Sevilla; que Rafael Hernando qualifique d´enormement constructiu i positiu les paraules del monarca; que Alberto Garzón defense i diga que el símbols republicans que han exhibit alguns diputats i senadors de la seua formació són «actes pacífics» de rebuig a una institució que no ha sigut elegida pels ciutadans. El que em colpiria seria la unanimitat de sempre, com si els temps no hagueren canviat
No m´estranya que aquells que demanaven amb urgència un Congrés a Pedro Sánchez ara no tinguen cap pressa a celebrar-lo. Que Iceta lamente els càstigs als diputats del PSOE. Que es barallen Cristina Cifuentes i Susana Díaz per la pàtria i per la pela. Que Teresa Rodríguez vulga una organització autònoma de Podemos a Andalusia. El que m´admiraria seria que el PSC, PSIB i el PSPV plantaren cara de veritat al PSOE per tenir un projecte propi que els permetera, com ara, plantejar una candidatura unitària de l´esquerra al senat.
