El dia després del Dia de la Música „a l´endemà de Santa Cecilia„ València estava plujosa i marmoladora, irritada en un vessant pel silenci que no s´havia fet, indignada en un altre pel rebombori que s´havia armat, i contemplant l´acomiadament de la dona que sempre ballà al balcó de la plaça central però no fou tan cantadora com la de la dita popular. La capital del Túria, com a bona ciutat que és, sempre acull en sí de tot un poc, en tots els sentits, amb tots els contrasts.
Entrí en ella, amb l´aplegada del tren a l´estació del Nord. Tardí un segon més en alçar-me del seient i els arribats isqueren com una fona „mamprenent a pujar altres passatgers que pretenien moure„ i quan em plantí a la porta ningú pareixia vore´m. Mal costum eixe, el d´entrar abans de deixar eixir. Tan sols un xic es parà, donant-me lloc per a que baixara del vagó. Amb un gran somriure li doní les gràcies; «de res» em digué amb cara d´estranyesa. No sé que és més trist: que un gest com el de cedir el pas no es considere „per part de qui el fa„ mereixedor de reconeixement o que tanta gent ni s´assabente de que hi ha una persona enmig quan avancen cap a dins de la màquina com si s´acabara el món.
Deixant l´amargor a banda, enfilí el carrer Xàtiva amb la primera cançó que em buscà els oïts des del mòbil. Els violins que pertanyen a una de les millors cançons del segle XX, Bitter Sweet Symphony de The Verve „de finals dels 90„, no podien ser „i estar„ més encertats en eixe moment! Al vídeo Richard Aschcroft va per una avinguda sense detindre´s, entropessant-se amb qui es creua sense que li afecte gens ni miqueta mentres canta: «Perquè és una simfonia agredolça, esta vida. Tractant de fer que els extrems es toquen, eres esclau dels diners i després mors. No canvie, no puc canviar, ací estic al meu motle».
Legalment, apareix com a obra de Mick Jagger y Keith Richards donat que guanyaren un judici pel sample dels Rolling en el que s´inspirà Aschcroft. El mateix Keith digué una vegada que la música és la següent cosa necessària després del menjar, l´aigua i la calefacció. Potser sovint la vida passa factura a qui no hauria de pagar. Les interpretacions de la simfonia agredolça són diverses: el temps que passa sense mirar qui ni què, (in)adaptació al sistema, o fermesa malgrat tot. El cas és que poc canvi fa un sol si no vol.
