Una cosa que està clara és que en la vida cal prendre decisions arriscades; si no, no arribes enlloc. Crec que jo sóc el millor exemple d´aquesta teoria. Perquè si, fa uns mesos, no arribe a prendre aquella decisió, ara encara seria només el propietari d´una empresa menuda, amb quatre operaris mal pagats, dedicada a la neteja dels vidres de qualsevol edifici.
És veritat que encara sóc el propietari d´una empresa de neteja, però he d´afegir que, ara, és la més poderosa de la ciutat. La que neteja les vidrieres més altes. La que accepta els encàrrecs més arriscats. La que té vuitanta treballadors en nòmina. Encara que seria millor dir que en té setanta-nou més un. Perquè jo sé molt bé que, si no fóra pel meu treballador estrella, les coses serien molt diferents.
Recorde molt bé el dia que va arribar al meu despatx. Era divendres de matí i em va demanar una entrevista per telèfon, en resposta a l´anunci per paraules que jo havia posat al diari. Jo estava prenent un café amb llet ben calentet, perquè era hivern, quan algú va trucar a la porta i, sense donar-me temps a reaccionar, em vaig trobar aquell home davant meu, vestit amb un estrany uniforme roig i blau que se li cenyia al cos i el cobria de cap a peus.
El vaig identificar de seguida; per a alguna cosa m´havien de servir les hores que vaig perdre, fa molts anys, quan en compte d´estudiar sempre estava immers en la lectura d´aquells còmics de superherois que em feien perdre no sols el temps, sinó també tots els diners que m´enviaven els meus pares. Per fi, vaig poder pronunciar unes paraules:
-Pe... però vosté va disfressat de...
-No vaig disfressat de res, si em permet corregir-lo. Aquest és l´uniforme que utilitze normalment.
-Si és així, vosté és... Vosté és Spiderman, l´home aranya! O tot açò és una broma?
No em va respondre. Va pujar veloçment per una de les parets de l´habitació, fins que els seus peus tocaren el sostre, i s´hi va quedar penjant, cap per avall. Després, es va retirar al cantó més apartat d´on estava jo i, mirant-me fit a fit, em preguntà:
-Encara creu que sóc un impostor o un bromista?
Jo no em podia creure allò que veien els meus ulls. Després dels primers instants de sorpresa, vaig poder dir:
-De manera que és vosté Spiderman de veritat! Però jo em pensava que només existia en els còmics!
-M´alegre que em reconega -va dir, mentre tornava a posar-se davant meu, d´un salt-. Ha llegit vosté alguna de les meues aventures?
-Com no les havia de llegir! Vosté va ser, fins fa pocs anys, un dels meus herois preferits. Batman i vosté. Com no me n´havia de recordar? Aquelles aventures contra el Doctor Octopus, contra la Dona Llangardaix... Però jo em pensava que tot això era inventat, que Spiderman només era un heroi de paper!
-Heroi de paper, també, que hi ha hagut moltes persones que han guanyat molts diners contant i dibuixant les meues aventures. Però jo n´he tret poc de profit. Aquella època no va ser gaire bona per a mi.
-No cal que m´ho diga -li vaig respondre-. Quan jo llegia còmics, era vosté el superheroi que més llàstima em feia, perquè els altres sempre anaven molt bé. Mire Superman, que tenia tot allò que necessitava: un bon treball, sempre amunt i avall, un castell al Pol Nord, totes les dones perseguint-lo... I no cal dir res de Batman, aquell milionari guillat que no tenia res millor a fer.
-Els anava tot molt bé, i ara continuen igual, perquè hi ha qui té sempre la sort de cara. En el meu cas, sempre ha estat diferent.
-Ja ho era abans! -li vaig respondre, recordant l´entusiasme d´aquells anys, durant els quals només feia que llegir còmics. Spiderman, el superheroi que només tenia problemes! Que estava obligat a tenir cura de la tia May, sempre malalta! El que mai no aconseguia fer lliga amb cap xica! El que havia de rentar-se l´uniforme en la pila del bany! I, a més, suportar aquell J. J. Jameson, el del diari, un personatge desagradable de veritat.
-Calia viure i jo mai no he tingut sort a l´hora de trobar un bon treball -va dir Spiderman, amb un to molt trist-. Després, la tia May va morir i començaren a aparéixer superherois joves, un fum de gent, que només cal mirar ara com estan els quioscos. De manera que he pensat que ja és hora de madurar i buscar un bon treball. I aquest de netejador de vidres que ofereix vosté em sembla el que més s´ajusta a les meues qualitats. No està d´acord amb mi?
Com no havia d´estar d´acord! Allà davant tenia la millor oportunitat de la meua vida! Ara sí que podria acceptar qualsevol encàrrec, sense por de no poder acomplir-lo. De seguida arribàrem a un acord. Jo no vaig voler enganyar-lo (com podia oblidar tantes bones vesprades com havia passat llegint les seues aventures?) i, a més d´un bon jornal, li vaig oferir un percentatge generós dels beneficis. Al llarg dels dies següents, vaig fer una campanya publicitària intensa als diaris. Poc de temps després, els encàrrecs començaren a arribar com mosques atretes per la mel. Tot un èxit! Fins i tot la televisió va dedicar un reportatge al meu treballador estrella, «Spiderman, l´heroi reconvertit», que encara ens va fer més publicitat.
I l´home aranya està molt content. Fa goig de veure´l, allà dalt, en qualsevol vidriera, per difícil que siga accedir-hi, netejant els vidres en un tres i no res. Només el molesta haver de continuar amb l´uniforme roig i blau que el va fer popular fa alguns anys. Però no el pot deixar. Com s´havia de llevar ara l´uniforme? Un dia d´aquests li he de contar la idea que estic arredonint: que no només ell, sinó tots els treballadors de la companyia, utilitzen un uniforme semblant. Estic disposat, fins i tot, a canviar el nom de l´empresa. Ben mirat, Regueiro & Spiderman no sona gens malament. Llàstima no poder recórrer, també, a Superman, perquè, si ho aconseguírem, no hi hauria vidriera en el món que no poguérem netejar!
