Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Why not?

L´escriptor Cormac McCarthy s´empipà amb tota la raò quan un entrevistador li suggerí semblances entre ell i el director de cinema Sam Peckinpah. Una lleugera comparació de qualsevol paràgraf amb qualsevol fotograma desmunta aquesta teoria. La visió del món en les novel·les de McCarthy és dura, cruel i pessimista. Els seus personatges encarnen la maldat més absoluta o la desesperança més profunda. En Meridià de sang, o en No és país per a vells, en una terra fronterera plena de violència i crueltat, impera la llei del més fort que és, indefectiblement, el més despietat: el jutge Holden que seguix el seu camí implacable de fúria destructiva o Anton Chigor, que es perd per un carrer sense deixar rastre. Ambdós, ja ho diu el jutge, no moriran mai, i seguiran el ritme del seu particular ball de la destrucció. De l´altre costat, víctimes que no conseguixen sobreviure o solitaris amb la mirada irònica, trista i desenganyada de l´existència.

Sam Peckinpah, bevedor i romàntic, impregnarà els seus personatges d´un heroisme atractiu. Tots tenen una curiosa coincidència: són foragitats que no tenen sostre que protegir. Pike i tota la seua quadrilla (The wild bunch) o Billy the Kid són una espècie a extingir que abandonarà aquest món, per sempre més, deixant una flaire nostàlgica a l´espectador. I és que d´entre totes les escenes de violència, d´entre totes les condemnables accions de tots aquests embriacs impenitents, apunta sempre un gest, una frase, un pensament que tots nosaltres voldríem ser capaços de tenir, alguna vegada en la vida. Després d´haver passat la nit emboirats de dones i alcohol, el fins eixe moment despreciable Warren Oates respon a la mirada de William Holden amb un simple «why not?», punt suprem de la pel·lícula. Tots a una decidixen jugar-se la vida, amb les cartes esquives, per un amic que està ja pràcticament mort a mans d´un depravat general mexicà per al qual han treballat. No em canse de vore els quatre valents acarant-se al perill a ritme de percussió.

Acceptar a Peckinpah és esperar una espurna de noblesa en el ser humà, és un acte generós d´optimisme. Acceptar a McCarthy és admetre un tràgic destí ja marcat en sang per Hobbes o Plaute. Jo, hui, vull decantar-me per Pike i els seus compares.

Compartir el artículo

stats