Segons termodinàmiques, l'energia es crea i no es destrueix, només es transforma. I este és el cas de Musicants, un nou grup volk nascut al caliu d´Al Tall, que ha gravat un disc amb perfum espirituós i aplicacions medicinals per curar refredats, conjuntivitis i fer ganes de menjar. Sempre amb cura d´utilizar la flor. I d'aquestes té un grapat, doncs el nom del seu disc, Adsabara, viatja des de Bèrnia, Segària, el Montgó, les garroferes i la pedra seca per portar als escenaris la botànica com a herbeta labiada, planta perenne i bones branques, de les que, endèmiques com són les ibero-levantines, creixen als muntanals mediterranis, en clars de matollars secs i asolejats.

Per una banda, perquè Manolo Miralles, mestre a les cordes i els vents, no per no res un dels fundadors d´Al Tall, es el més gran (d´alçada, s´entén), d´un grup que compta amb Rebeca Mut a la veu; Àlex Velazquez, a les tecles; Paco Pineda, al violoncel; Eugènia Saval, al violí; Ximo Guardiola, al baix i la guitarra; Eugeni Camacho, a la percussió, i Jordi Pastor al violí, el saxo i l´acordió. I per altra banda, perquè Adsabara, el seu primer disc, acaba de rebre el premi Top 200 del WMCE, una organització berlinesca sense finalitats de lucre, que des de el món de la ràdio europea selecciona els favorits en les llistes musicals amb vistes de projectar-los al globus per les ones mundials.

Ràdios emergents de músiques del món, on Musicants ja té una arrel a aquesta terra gran, a la vora de les vessants. Un somni sense retrocés. Perquè, és clar que de l´hibridació és d´on millor naix el vigor. Les músiques d´Adsabara, eixa paraula de procedència àrab que en llatí es diu Sideritis angustifolia, porta melodies i cançons fresques de la Mediterrània, amb empelts d´influències clàssiques, i de més modernes com el rock, el pop, el jazz, entre altres i entre les Marines, Alta i Baixa, i sempre, L´Horta. Els seus pentagrames són una manera «pròpia, il·lusionada, personal i col·lectiva» d´interpretar i reinventar ritmes i melodies, segons Miralles.

La voluntat, obrir camins, com fan, dins la nova música tradicional o nou folk, eixe terme que, amb ve baixa encunyava el teòleg romàntic Gottfried Herder per parlar «del poble com un tot». Eclecticisme com a mecanisme. Evolució com una cançó que tant se val si ve de Grècia, de Mallorca o el Mármara. Transversalitat com immersió a la mar i arrel com la branca rejovenida. Eixa diversitat del bosc mediterràni que no només té el raïmet de pastor, el timonet o la sàlvia. També el rabet de gat i la seua antiinfamatoria sonoritat. Heterodòxia, la dels Musicats, «amb maridatge de música i amistat», de la que s´embarca en un viatge per acaronar l´imaginari col·lectiu d´aquesta mediterrània que creix, es reprodueix i s´enriqueix d´experiències. Amb col·laboració de Pep Gimeno, Toni Fort, Eduard Navarro i Abel Garcia.

Si fa, no fa, el que trobem al disc és un homenatge a l´Ovidi i el seu perquè vull, com també Sa xibombeta, que ja no sona, ni sonarà, o eixa Dansa de Les Espies coneguda a la processó del Corpus; com Rebetiko que, prenent exemple dels lluitadors grecs, defineix l´energia new age del grup que va del Bolero d´Enric Ortega al Peix Enamorat de Vicent Torrent, entre altres cançons. Perquè tot era meravella, hibridació, que rima amb cançó.