Reunits en família, sentim el benestar i la protecció absent en la lluita diària. És una pausa acollida amb voluntat. Al nostre costat s´asseurà algú amb qui voldrem raonar, acariciar o, simplement, mirar de quan en quan. Mentre parem taula, com tenim la tele encesa, càntics alegres omplin l´estança amb timbals i panderetes. En un moment de la nit, un personatge públic, a qui se li ha atorgat la representativitat de tothom, entra en les nostres llars per aconsellar sobre la direcció que caldria prendre, però nosaltres ja som a taula, amb la companyia del nostre reduït cercle d´intimitat. Són dies càlids on l´alegria i la tristor formen una boira de sentiments temperats per la proximitat dels sers volguts, presents i absents. Agraïm en la decoració de les cases l´escena candorosa del nadó amb els seus pares.
Per què anar més enllà? En un moment determinat, els combatents de cert sector del front occidental decidiren en desembre de 1914 prendre´s una treva el dia de Nadal, organitzar un partit de futbol, compartir brindis i intercanviar-se, entre sanglots i plors a mig contindre, daguerrotips familiars deteriorats per les dures i fredes nits a la trinxera. En el Nadal de 1942, soldats alemanys soterrats en el Kessel d´Stalingrad escriviren commovedores cartes i cantaren, entre sospirs i tremolors de fred i enyorança, l´«O tenembaum» estimat. Uns i altres recordaven les famílies absents, i l´escena del pessebre improvisada representava els anhels humans de ser allà, a les seues terres d´origen. Però a aquest nadó li atribuiran, des de ressonants púlpits, qualitats de divinitat, capaç d´aglutinar ell sol l´amor i la pau a la humanitat sencera. Multituds galvanitzades s´oblidaran, paulatinament, d´aquella corrent gènesi. A Gershom Wald, personatge de la novel·la Judas d´Amos Oz, aquesta poderosa afecció li recorda el so de les sirenes dels bombers que anuncien desgràcies, un amor absolut que pot derivar també en l´odi més absolut.
Potser necessitem de l´amor en termes ajustadament humans, tal com l´entenen els personatges familiars de les novel·les de William Maxwell, plens de malentesos superats per la proximitat de les relacions; tal com l´entén Frances McDormand en Fargo, que, embarassada i davant d´un indolent assassí, entona un cant d´incomprensió cap al gènere humà, ignorant del meravellós dia a dia en què viu; tal com l´entén la mirada de la mare al nadó.
