Estic encantat amb totes les propostes que han aparegut de cara a la campanya de Nadal que d´una manera o altra volen potenciar la lectura. Si es tracta de fer regals i consumir, regaleu i llegiu llibres! A mi m´ha seduït especialment el regal que m´ha fet el meu amic editor Vicent Olmos: la reedició d´un llibre de Manuel Ardit, que a hores d´ara estava exhaurit. Els homes i la terra del País Valencià. Segles XVI-XVIII, que va ser publicat en dos volums el 1993 per l´editorial Curial i portava el número vuit de la col·lecció «Biblioteca dels Països Catalans». I que, ara, podeu trobar com a novetat de l´Editorial Afers.
Només en fullejar-lo, m´ha entrat un poquet de nostàlgia, perquè m´ha traslladat a la meua època d´historiador „i de jove„ preocupat per totes les transicions hagudes i per haver, sobretot, la que més estudiàvem: la del feudalisme al capitalisme. I buscàvem en la història aquells llargs períodes de transformació en què citàvem manta vegades Antonio Gramsci, quan deia alguna cosa així com: una crisi és aquell moment en el que allò vell es mor, però el que és nou no acaba de nàixer. I l´etern dilema del nostre model de transició: la via revolucionària, el model francés; o la via prussiana, més reaccionària. Que portava a preguntar-nos el condemnat problema «metafísic» de l´existència de la «burgesia valenciana» i quina «classe de burgesia» i... Moltes vetlades de discussió d´un bon grapat d´estudiants de la meua generació que volíem fer una transició a la democràcia que preteníem que fóra l´hòstia. Comence el llibre pel final, perquè em trobe un epíleg d´Eva Serra en què fa un repàs a la historiografia de Manuel Ardit. Hi destaca dos valors indiscutibles de l´historiador: profunditat investigadora i capacitat de síntesi. Ens explica que el nucli fonamental de la seua investigació va ser la crisi valenciana de l´antic règim. En 1977 publicava la seua tesi doctoral amb el títol Revolucion liberal i revuelta campesina. Un ensayo sobre la desintegración del régimen feudal en el País Valenciano (1783-1840). Eva Serra ens recorda una cosa que ens fa molta gràcia, perquè l´hem viscuda en carn viva. Que, en el prefaci d´aquell llibre que va ser referència per als que estudiàvem història en aquell moment, irromp el Joan Fuster manador de faena. Diu Manuel Ardit que l´inici de la seua tesi va ser: «impremeditat i fruit de l´atzar i prové del suggeriment d´un amic, Joan Fuster, qui per allà l´any 1964, a punt d´acabar els meus estudis, em proposà acabar en un llibre sobre els diputats valencians a les Corts de Cadis». A ell, en aquells moments, li interessava l´erasmisme del segle XVI, però li va fer cas a Fuster.
