«Benvolguda amiga Laurette», va escriure Ramon Gaya, per aquestes planes, gastant la llengua del seu pare. «No he dit res». Tot podria ser tan involuntari com el desig de la naturalesa que gira en espiral i cap endavant, com quan parlàvem de Teotihuacan, la ciutat prehispànica de Mesoamérica, on els homes es converteixen en déus i parlen otomangue, estimada arqueòloga. M'agradaria recordar-te que un fractal és un objecte semi geomètric l'estructura del qual, fragmentada o aparentment irregular, es repeteix a diferents escales fins a l'infinit i més enllà, encara que simètriques, no idèntiques. És una paraula que deriva del llatí fractus, que significa fracció o fracturat».

Açò és una ficció aproximada, clar, perquè Gaya mai va escriure estes lletres, sols les dos primeres frases. Una llicència per a referir la paraula fractal, que l'escriptor Andrés Trapiello utilitza perquè el lector puga imaginar, amb una imatge de la naturalesa, com els exquisits flocs de neu que mai són iguals, la personalitat del pintor i escriptor de Múrcia, que després d'una vida d´atzar dolguda per la guerra i disset anys d'exili, va morir en 2005 en el seu domicili de València.

El que va ser, entre altres coses Nacional d'Arts Plàstiques (1997), o Premi Velázquez en 2002, rep hui un homenatge en La Nau en forma de llibre i de documental en un acte que reunirà el vicerrector de Cultura i Igualtat, Antonio Ariño, amb el realitzador Gonzalo Ballester, l´editor Manuel Ramírez, l´escriptor Andrés Trapiello i l´editora del llibre Isabel Verdejo, vídua del pintor. El llibre és un treball de la casa que ha editat les seues cartes, entrevistes, poemes, en fi la seua obra completa, i que hui presenta les Cartas a sus amigos (Pre-Textos, 2016). Segons Trapiello, «un complement a la seua obra completa, quasi una seqüència biogràfica, caldria dir autobiogràfica (tot i que no parlava d´ell) com no teníem fins avui». També, gràcies al treball d'Isabel Verdejo, la dona del pintor, i on se citen, per exemple L´Ilíada, el poema Arbres homes, de JRJ, o l'epistolari de Nietzsche. L´editorial Pre-Textos, per cert, fa enguany 40 anys.

I una pel·lícula, Ramón Gaya. La pintura como destino, del realitzador, paisà i amic seu Gonzalo Ballester (Múrcia, 1982), que ja va destacar amb el seu primer curt, Mimoune (2006), i va seguir fent-ho amb La Serenissima, El último paisajista, The molky Way, Al-Madina i Al otro lado del mar. I és que el que toca entre amics sempre porta els fruits, perquè el documental, que ja es va emetre en Imprescindibles de La 2, és la segona pel·lícula que li dedica a la persona de Gaya. La primera, extreta dels Diaris venecians (Diario de un pintor, també publicat per Pre-Textos en 1984), porta per títol La Serenissima (2006) i va ser nominada en la categoria de millor Curtmetratge als Goya 2007.

Una ocasió, hui, per gaudir d´un personatge que és perenne, com els amics amb els quals mantenia correspondència en vida i més enllà, docns el mestratge dels grans: saber i transmetre que la creació és un acte de la natura, un poder, el més gran, però també un poder humil. «La creació es l´humiltat del creador. El creador està sotmés a eixe poder seu. Cumplir-lo no pot ser mai una ostentació sinò una humiltat», va dir eixe Gaya de força inequívoca, que a ningú li sembla, només comparable a si mateix.