Fa unes setmanes, anava jo amb un taxi i en un pas zebra el taxista es va aturar per deixar passar un xiquet d´uns 5 o 6 anys. Caminava sol amb la seua motxilleta a l´esquena, i va creuar el carrer decidit i segur. En arribar a la vorera es va girar cap al taxista, el saludà amb la mà i li féu un somriure amplíssim. No cal dir que el taxista, emocionat, li tornà la salutació i el somriure. No és habitual vore per les ciutats xiquets creuant ells sols els carrers i jo vaig pensar que algú estava fent realitat allò que és una màxima en la proposta de «Ciutat dels xiquets» que des de fa anys planteja el psicopedagog italià Francesco Tonucci. Per a Tonucci és important que els infants puguen moure´s sols perquè aprenen a observar, a controlar-se i es fan responsables. I diu que una ciutat on els infants són al carrer és una ciutat segura, que la presència de molts xiquets i adults seria un fre per als cotxes i per a altres perills externs com la criminalitat.
Però el ben cert és que les ciutats, unes més que altres però totes en general, estan dissenyades per als adults i bàsicament per als que fan ús dels vehicles. Els diferents espais urbans, van associats a funcions relacionades amb l´automòbil, fent que interioritzem els diferents espais de la ciutat com llocs de pas configurats per un paisatge determinat. És el paisatge visual que conformen els senyals de circulació, els garatges i aparcaments, els vehicles de tot tipus. I és el paisatge sonor i olfactiu dels motors, dels clàxons, i de les alarmes. No és un paisatge humà perquè les ciutats han prioritzat el cotxe i han deixat de ser llocs d´intercanvi social i de trobada de la gent.
Si pensem en els xiquets i xiquetes, l´espai ciutat no els és propici. Jugar al carrer ha esdevingut un impossible i transitar de manera natural ha esdevingut dificultós. S´ha optat per l´especialització i la separació com a criteris de desenvolupament urbà: llocs diferents per a persones diferents i llocs diferents per a funcions diferents. I els serveis pensats per a les funcions dels adults no valen per a les criatures. Tot plegat fa que que els diferents mons dels xiquets i xiquetes (escola, amics, espais de lleure i de jocs) estiguen lluny els uns dels altres i per tant difícilment accessibles. Al parc, per exemple, si és lluny no podrà anar tot sol. A casa dels amics l´hauran d´acompanyar Al final, moltes infants acaben reclosos a les seues cases i la televisió els hi fa companyia.
Hi ha qui diu que els infants poden ser considerats indicadors ambientals de les ciutats. Si hi trobem xiquets que juguen i que passegen sols, vol dir que la ciutat és sana. Si no hi trobem xiquets i xiquetes fent la seua vida de xiquets, vol dir que la ciutat està malalta.
