Oli sobre alumini fregat, fins i tot colpejat, sí, també tallat i cosit amb fil de cànem o de cotó, del que no enganya, per això dels costurons de qui fa servir llapis i plomins, clarions i fulls de llibre. Paper sobre paper sulfuritzat, travessats amb agullons. De vegades, impressions. Encara que també el grafit, que tanmateix es travessa en divuit per dotze. Tot un collage per dibuixar Els cossos agredits, d´Anna Moner i Sebastià Carratalà, artistes dels que van en tàndem i s´exposen „de Beneixida al món passant per Vila-real i les llicenciatures en història de l´Art, dins les veus de Vilavella„ en el Centre Ovidi Montllor d´Alcoi, que conté els valors emergents a la ciutat dels qui miren el sud-est.
Els cossos agredits és una exposició sobre la violència, que romandrà oberta fins el 31 de març. De dimarts a dissabte, sempre de vesprada, de 18 a 21 hores, es podrà visitar esta mostra de gest cognoscitiu, figuració per l´artifici de l´art, parlant de Hitchcok o Canetti, de Fontana o del Garí dels cristalls habitats; de Siddal, la Elisabeth de l´Ofèlia, i de Rosseti, de Norman Bates i Marion Crane, de les nits de caçadors, l´amor i el convexe als punys; de Goya i M. Dolores Antigüedad. Una exposició que parla i dibuixa, per exemple, les professions de fe, pura filosofia de la llum de la mecànica de Leibniz al través de les fenedures; o de com Argan assenyalava que «destruir una ficció significa recuperar una veritat». I és que els traus i les esquerdes que es troben en esta plàstica literària obrin noves dimensions, el perill de descobrir, com diu Moner, «allò que mai no es veu, potser el que mai no s´havia de conèixer». I afegeix: «heus ací el perill». Entre altres coses, perquè és caríssim el preu d´aficions com les de Camille Claudel, una de les mestres.
Inspiració provinent, en el seu principi, del Louvre parisenc, de l´esquena, el cos nu de la gran banyista a la qual li va dedicar Ingres en 1807 l´orientalisme de línies sinuoses, dibuix exacte i puresa de formes en eixe sentit irreal d´exotisme, un record a la nuesa de qui guiava al poble entre trets i tres colors.
Exposició de mínima escenificació d´una dona amb el peu unflat, les cames massa primes, absència de malucs. Una proposta per «alentir la mirada i endinsar-se en determinades obres a fi d´examinar-les amb calma», diu Monner, proposta de «cura de desintoxicació d´este consum acrític» davant la gran quantitat d´imatges, banals sobre tot, altres no, que es veuen a gran velocitat.
És l´exposició De pintura, frecs i talls. La mostra amb El mur de la pell. Alguna cosa més que poesia, que diríen els de la pell possible del morter. Una proposta per transitar la frontera «entre el món de l´art i la quotidianitat», com diu l´autora de pell ferida, carregada de perfils de memòria, feta de fragments i unitats, museologia, mnemòsine la titànide, que va obtindre el Alfons el Magnànim per la seua novel·la El retorn de l´Hongarès, entre d´altres.
Dialoguistes, Carratalà i Moner en capes de pintura i lletra, tot per situar l´espectador davant el problema de la multiplicitat semàntica del llenguatge visual. Dialoguistes en intertextualitat. Ferides artístiques, literàries, lingüístiques, ambientals, feministes on el passat i el present, segons diuen citant a Calabrese, està a l´interior, de la pròpia cultura, val a dir. Docns, l´exposició «està plena de connotacions culturals», diu Carratalà A l´ombra del temps de la vella garrofera, la més bonica i resistent.
Noves lectures, operació «de desplaçament», diu Moner. Noves lectures després de l´apropiació, eixe gest de la Modernitat. Al·legoria a l´estil de la Brea, amb les seues pròpies estratègies. Dadaisme, o el que siga que estiga en els ulls de Duchamp, en l´aigua de la font de Buñuel, en el gos de Lorca o al poema d´Ugo Mulas, segons diría l´argentí Lucio Fontana seguint les formigues, la lluna, els núvols, els ulls, o els emblemes a les palmes. Tot semblant l´any deu, que és el que passa en els afters i els afers als quals fa referència Moner parlant de Walter Evans, Egon Schiele, Vermeer, Miró€ segons Levine. Un viatge de tornada d´allò singular fins allò reproduït, mai sempre pel mateix lloc. La ruptura de la linealitat dels principis de la Història de l´Art que, igual que els cossos representats, serà agredit per això de l´actualitat i l reproducció de l´obra, ¿amb aura i camp de radiació?
Abisme, diu Moner, «al qual ens exhorten a guaitar i que, com afirmava Nietzsche, si mires llargament i intensa, al final et retorna la mirada», i argumenta «laceracions a l´espera de la imminència d´una fulguració, el moment precís en què el nostre esguard traspasse el mur metàl·lic de la seua pell». És l´ombra del temps, la boira i la terra de les coves que pinta Carratalà entre la llengua i la boca, Penàguila, Austen i Ruskin€ Traus, sí, pot ser obrint noves dimensions.
