El nom del grup és King Kong Boy. Una denominació que agafa nous camins pels territoris de l´agermanament; les colles que s´acomboien per pujar als escenaris sense perdre el tren musical. I tot i que a les seues cançons es poden trobar crispetes i ratolins quan parlen d´estrelles, que són meteorits del cinema com James Dean, Marlon Brando o Montgomery Clift, el seu nom no té a veure amb el goril·la fictici de l´illa. O pot ser sí, per allò del Music Hall on es va estrenar, el 1933 i a Nova York, el llargmetratge que s´inspira de les aventures escrites per Sir Arthur Conan Doyle.

Són els King Kong Boy un grup de música de Gandia, que el proper dissabte 25 de març presentaran el seu segon disc d´estudi. Un KKB (Mésdemil, 2017) que parla al seu públic de tindre cura de les imitacions. I és que, en allò musical, i després del seu primer treball, Alcem el vol, amb cançons com Quan cau el teló, els King Kong Boy han eliminat ara el vent per endinsar-se en el rock tocant també el pop, un treball més introspectiu. La seua primera cançó del nou disc és en si mateixa una declaració de principis des de que ells, diuen, «hem domat el temps, res ens atrapa». Els músics del King Kong Boy deixen clar que es despullen a tots els nivells en este nou treball. Són Eduard Banyuls, Rubén Martín, Vicent Calabuig, Toni Roig i Jordi Bañuls. Un quintet de xics joves, amb experiències de dos anys de concerts «i vida boja» que presenten ara el resultat d´aquelles vivències: dotze cançons composades per Banyuls i Martín, vocalista i guitarrista de la banda, respectivament. La presentació del nou treball serà a la sala Vinilo Club del seu poble, en una actuació compartida amb l´altra banda de La Safor, de nom Nuc.

El so que buscàvem

Amb un disseny de Mireia Bañuls entre el rewind i la cara B, KKB és «un disc de producció pròpia i de Tono Hurtado, en un treball gravat i mesclat per aquest darrer al Globo Estudio de Massanassa». Una manera d'assegurar-se, segons diuen, «el so que buscàvem».

Les bases rítmiques són ballables. Els de Gandia fan servir la contundència del baix (Vicent Calabuig) amb la potència a la bateria de Toni Roig i els riffs de guitarra del versàtil Martín a les cordes. Una barreja de música disco (A través de l'espill), també africana (Visions del foc) o de sintetitzadors i elements electrònics, que en temes com L'incendi o Seràs gran, emergeixen amb força.

Els Kinkg Kong Boy no abandonen la directa, com en Filles de la tragèdia, «però cal renovar allò dels desitjos i els vicis», diu Banyuls parlant d´unes lletres que suposen un canvi. Doncs han fet cançons com «historietes de còmic pensant en els nostres nebots». La pista adicional és també un homenatge a la transversalitat. Tot ací és més personal. Potser per això es pot trobar la referència cinematogràfica a James Dean „un membre de la banda va morir a la carretera- o un cant d´amor en la quotidianitat sense artificis De dalt a baix. Aquelles coses de la Subterrània, per a qui vullga endinsar-se «mentre s'enfila per les carreteres sempre en la bona companyia dels amics (Autoestop). Les fulles de tardor a la ciutat amb d´arbres com roures formen part de la seua vessant més introspectiva, trapezisme d´una sèrie que comença amb avingudes i camins, sabedors de com es pot volar sobre els oceans.