Li diuen Eugenio Merino, l´artista que ha fet a Espai Rambleta una intervenció d´apunts gastronòmics a l´hora del café. La sustància per excel·lència, el xocolató, és l´eix sobre el qual gira la seua exposició, que va dels himnes silesians a les terres en general en un tres i no res, tot i que la inspiració és un tema de fa temps. Suiza patria querida ha omplert la plaça Núm 140 de València d´una sustància a la qual es convida a tothom a consumir. Allò que dura un panouet a la porta l´escola. Una experiència com les que s´estilen ara a les exposicions multisensorials en les quals es mira, s´escolta i es tasta, i n´hi ha qui s´encanta. I és que el preu de la xocolata és un cacau.

Merino ha fet de la dolçor art en forma de futures càries per als qui no són nets amb el raspall. Una acció comissariada per Adonay Bermúdez. Una reflexió «sobre el poder, l´adoctrinament i la desigualtat», diu. Els tres vèrtexs del triangle sense bermudes. Merino s´ha inspirat un 100% en el Forges del 76 i en Aute, que ja cantava aleshores. Una frase del dibuixant que va fer «resum-reflexió» ja al seus dies, i en la qual «queda patent com la pàtria, segons l´humorista gràfic que pren el seu nom artístic de la traducció al català del seu primer cognom, Antonio de nom, docns això, que «no correspon a fronteres o relacions culturals». L´humorista va descobrir Amèric: «només a interessos», recorda Merino.

Suizia patria querida és una exposició que ha portat a l´artista a omplir amb més d´onze mil monedes de xocolata La Rambleta. Es poden consumir i fer desaparèixer, que és allò seu. En públic o ja en privat, tant se val. Un concepte, la privacitat, que també és objecte de la mostra. Docns, Merino parla de la panxa per parlar de les lleis que la regeixen des de 1934. Una marca d´autoritats superiors, que segons explica, «no permet, entre altres coses, manifestar irregularitats en el sistema». En l´opinió d´este artista, un tema que té a veure amb eixes coses de grau molt alt. I també una estoreta, com la que es gasta per entrar a casa. De casa i del passat en el seu cas, ja pertany allò que li va suposar la seua mostra a la Fira d´ARCO, quan el garçon, el xic, va exposar una nevera per parlar de la conservació perfecta de les baixes temperatures. Va ser el 2015. Però tornant a la mostra que s´acaba d´inaugurar, és difícil pensar en el país muntanyós sense visualitzar la finura, la varietat, i la qualitat de les chocolatl. Des del cacau fins a la rajola, tot és una qüestió, com la lluita contra el canvi climàtic, de sostenibilitat.

«Tot ve d´una revista que m´interessa molt, l´humor gràfic sempre ha estat part del meu treball», diu. «Vaig trobar un acudit que resumia la situació actual d´evasió i els paradisos, que en són molts al globus, i em semblava que, més enllà, era una visió objectiva i premonitòria». La revista que el va inspirar es deia Por favor. «Una evolució de la d´Hermano Lobo, que al seu temps, era una evolució de La codorniz, que va estar des dels anys quaranta fins els setanta. Por favor va durar fins els 78».

La mostra, a més, inclou caixes de cartró. « Si fas una comanda de monedes de xocolata van en estes caixes». Merino parla de l´envàs original, no del producte interior brut. «No és tan trascendent», diu. És una metàfora de l´emmagatzematge. «Que es puga vore que n´hi ha un volum brutal de monedes que pot representar el volum brutal, valga la redundància, d´eixos calés que es perden en l´opacitat dels cantons i d´altres. Els diners que acaben desapareixent, que ens acaben fent en l´obligatori de l´afaitada, i a tots».

Les monedes són objecte de reflexió. I de diseny a quadres. Un dissenya quadres d´ús redó. Per una banda, el símbol de l´euro suís embolicat de paper d'un sol ús, «que és la pàtria dels qui no tributen res». D´altra, «una frase de Rousseau, que també era suís, i que pren del eat the rich per dir: «quan el poble no tinga res més que menjar es menjarà als rics. Per això de menjar-se els deutes», aclareix. «Els diners destinats a allò social, que és el que es perd», reflexiona. D´esta manera, «la xocolata és cent per cent suïsa. Però la idea fonamental és que la gent pot entrar i menjar-se una moneda. Quan acabe l´exposició, no va a quedar res. Un joc que representa la realitat. La desaparició literal», afegeix Merino.