A la nit, quan anem a dormir, l´àvia obri la maleta de la lluna i el sol. Li agrada carregar el moment d´intriga i fer-me tremolar de l´emoció mentre espere que comence la història. Coses de fades, supose! Com sempre que la destapa, deixa la tapa alta, de manera que jo no puc veure´n el contingut. És el secret més gran i més ben guardat de tots els secrets del món. L´àvia mira una mica i regira l´interior. Jo sent sorolls de papers, i fru-fru de roba, i campanetes o cascavells, i dringadissa de pots de vidre, i no puc endevinar de cap manera com guarda els contes en aquella maleta que no em deixa ni tocar. L´àvia em mira de gaidonet pels costats de la tapa, per posar més emoció al moment, fins que nota que jo ja m´impaciente. Llavors, quan creu que estic preparada, diu:
„Ja te´l puc explicar -mentre ho diu, tanca la maleta, gira la clau i la guarda en un saquet, amb la mateixa decoració que la maleta, que du sempre penjat al pit-. Si em deixes que ho faça a la meua manera, eh?
„És clar!
És que a l´àvia li agrada reinventar-se les històries que aprén i fer-les seues, com si diguérem. Amb les conserves i melmelades fa el mateix, afegeix ingredients nous, inventa les quantitats de sucre, canvia el color a la fruita€ Cada vegada que explica un conte és com si fera confitura de contes amb una recepta nova.
„Doncs, això diu que era una mosca blanca, preciosa i llaminera, que un dia€
„Les mosques no són blanques „l´interromp jo„, són negres.
„També n´hi ha algunes de blanques, no et penses. I moltes. Ataquen la taronja i fan malbé les collites.
„Jo no les he vistes mai.
„Perquè són molt menudes, però n´hi ha. Si no t´ho creus, pregunta-li-ho a ton pare, que és llaurador, i veuràs que dic la veritat.
„Així, la mosca de la teua història és una d´aquestes que fan malbé les taronges?
„No, Marta. És una mosca grossa, com la que es volia menjar la melmelada aquesta vesprada, però posem que, quan va passar aquesta llegenda, les mosques negres encara eren blanques, d´acord?
„D´acord.
„Doncs la mosca blanca va voler anar a visitar uns parents que vivien molt lluny.
„Tant com tu?
„Sí, tant com jo. I com que va haver de fer un viatge tan llarg, a mitjan camí estava molt cansada, i va fer parada a la rama d´un esbarzer molt vell. Estava encorbat, ressec i ple d´espines. No feia gens de goig.
„Ací, a l´hivern estan així.
„Justa la fusta! Posem que era l´hivern quan passava això. Doncs aquell esbarzer, vell, lleig i punxós, en veure aquella mosca blanca com una
núvia, es va enamorar d´ella.
„D´una mosca? Qui s´enamora d´una mosca, si no és un mosco?
?Aquesta era una mosca molt guapa.
„Ah!
„I també presumptuosa, saps?, perquè no li va fer ni cas i així, després d´haver descansat, va continuar el seu camí.
„I va passar de l´esbarzer!
„Això mateix, va passar d´ell, com tu dius. Va anar a veure els seus familiars i va estar-se allí uns mesos.
„Ep! Això sí que no!
„Per què?
„La mare diu que les mosques no solen viure més d´una setmana, així que€
„Però aquesta és una mosca de conte. Les mosques de conte viuen més temps, dona.
„Ah!
„No sé jo si acabarem la història, que estàs molt xarradora, eh?
„Ja calle.
„La mosca va tornar, i de camí cap a casa va veure l´esbarzer. S´havia tornat jove, verd, ple de flors i de fruits. Feia goig, saps?
„I la mosca se´n va enamorar.
„Sí. Aquesta vegada, sí. Com que era tan llaminera, li va encantar el perfum de les seues flors i la flaire dels seus fruits. Li va preguntar com s´havia fet així de jove i de bonic. L´esbarzer li va contestar que havia estat un pastor que havia passat per allí i que li havia botat foc. Entre les cendres, en arribar la primavera, havia tornat a brostar així de tendre. «I si jo em cremara€», va dir la mosca, «també em tornaria així de bonica?». «No ho sé», li va respondre l´esbarzer. «Prova-ho!».
„I ho va provar?
„Ahà!
„I es va cremar?
„Es va socarrimar, sí! Va buscar una foguera i es va deixar caure entre les flames. Tot per fer-se jove i bonica, per voler agradar a l´esbarzer. Però es va fer negra com un tió. Per això, des de llavors, les mosques continuen igual de llamineres, però són negres i sempre estan pegant voltes als esbarzers.
„És veritat! Com aquesta vesprada, que no me les podia llevar de damunt.
„Clar que és veritat! Ja saps que jo mai no dic mentides! -diu l´àvia mentre es fica al llit i apaga el llum-. Per si les mosques!
„Àvia, alguna sí que en dius, eh?
„Qui, jo?
„Sí, tu! Que això de les mosques que viuen mesos€
„Ha!, ha!, ha!
„Àvia€
„Què?
„Demà m´abelleix una guerra de boles de neu€ Podries€?
„Marta, estem a l´estiu! No faré nevar. Demà no!
„D´acord, d´acord! Jo ho deia per si colava, saps?
„Doncs no, no cola. Com a molt€
„Què, què?
„Una bona arruixada aquesta nit. Podria fer ploure. No t´abelleix saltar basses?
„Sí! Sí! Sí! Tinc ganes d´estrenar les botes d´aigua noves! Sí!
„I tu creus que a Carles li agradaran, les basses?
„No sé per què ho dius!
„Per res, per res! Au, a dormir, que demà serà un altre dia. Bona nit, Marta.
„Bona nit, àvia.
