A uns pocs dies m'arribà la notícia de la defunció a Zagreb de Predrag Matvejevic, l'escriptor i intel·lectual croata de més prestigi actualment a Europa. Ignore si la premsa se n'ha fet ressò, o no. A mi, la fatal notícia m'ha aplegat per via personal. I m'ha colpit no únicament perquè el tinc com un dels assagistes més brillants sobre l'univers mental mediterrani (en tant que autor del Breviario Mediterraneo), i perquè el vaig tractar personalment entre les acaballes dels anys 80 i els primers 90, sinó perquè fa uns mesos vaig rellegir el seu «assaig poètic», en recordar algunes conviscudes anècdotes plaents, mentre escrivia sobre el nostre univers mediterrani i el drama dels milers de refugiats sirians que malviuen a les illes gregués del Dodecanés, o dels joves africans que intenten arribar a Europa en pasteres o intentant travessar tanques de filferros assassins a Ceuta.
A Predrag Matvejevic el vaig conèixer a Maastricht, el 1989, en un congrés internacional del Pen Club. L'atzar ens va fer coincidir a l'hora de dinar en una mateixa taula i vam poder conversar llarg, fins i tot al café. Ens comunicàvem en italià i el nostre tema únic va ser el d'aquest inestable espai cultural que ambdós compartíem des de tradicions diverses, i alhora semblants, d'antic i en present. Una tradició de meravelles i de conflictes, de grandeses i de misèries, de paus romanes i guerres de tot tipus. Una de tantes guerres, la que aleshores amenaçava Iugoslàvia o, com diríem ara, els països dels Balcans. Matvejevic era un demòcrata d'esquerres, dissident de les ortodòxies comunistes, soviètiques o no. De fet, ell vivia a París, com a professor de la Sorbona, i tenia Itàlia com la seua casa cívica. A Maastricht vaig llegir en galerades l'edició italiana del seu Mediterraneo, que es publicaria anys després.
El millor record que tinc d'ell és d'una estada que féu a ma casa el 1991. Vam parlar llargament de la situació civil i política, vam comparar i contrastar el cas de Iugoslavia i Croàcia, amb el d'Espanya i Catalunya, vam beure vi comenjant l'arròs des de la mateixa paella... Coincidíem en les semblances del paisatge que teníem davant i el de la seua infantesa a Mostar: oliveres, figueres, ametlers, alzines, pins, muntanyes perfumades de romer, els déus i els poders... Vam recordar memòries i cançons. Havent dinat, l'amic Predrag es posà a tocar al piano de casa antigues melodies que li cantava sa mare. Inoblidable.
