El dilluns passat, Abel Soler donava a conéixer en públic els resultats de la seua extensa tesi doctoral, dirigida pel catedràtic Antoni Ferrando i presentada a la Universitat de València fa uns mesos. La tesi, que s´ocupa de la novel·la medieval Curial e Güelfa -fins ara anònima-, arriba a la conclusió -la més cridanera, almenys- que aquell text de cavalleries i amorós va ser obra d´un toledà que va venir a València en edat infantil i que acabà establint-se a Nàpols -després de viure al nord d'Itàlia, també-. Aquell valencià d´adopció es deia Enyego d´Àvalos, membre d´una poderosa nissaga castellana que per la seua relació amb els Trastàmares d'Aragó, acabà rebent beneficis i possessions al Realme -el Regne- de Nàpols.
Sembla que totes les pistes deixades per l´autor del Curial condueixen a ell: elements heràldics, familiars, personals i autobiogràfics s´entremesclen a la novel·la i reflecteixen un ambient cultural molt concret que porta Soler a identificar l´autor del Curial e Güelfa amb aquest d'Àvalos que va ser, entre altres coses, un home culte, un diplomàtic eficient i un cortesà destacat en la multilingüística cort del Magnànim a l´altra banda de la Mediterrània, un lloc que, per als valencians de l´època, era ben proper.
La pregunta que ens podríem fer, encara -i si admetem aquesta autoria hipotètica que planteja ben fonamentadament Soler-, és per què va usar d'Àvalos la llengua de València en aquell llibre adreçat en principi a la cort multilingüe del rei Alfons. Soler explica que devia ser la seua llengua familiar, com s´evidencia pel fet que una filla seua -nascuda allà i de mare italiana- escrigué almenys un poema en «valenzano». Però, a més, el paral·lel seria ben clar, si pensem en els nostres «valencianíssims» Borja, de qui ningú dubta que fessen servir la llengua del país com un signe clànic. Enyego d'Àvalos podria haver fet el mateix exactament: usar el català adoptiu -i de València, com fa dècades que postula Ferrando-, tant a nivell familiar com en el moment que va pensar fer el seu llibre ple de referències al seu entorn personal que, fins ara, ens havien passat desapercebudes o no havíem sabut interpretar. Enhorabona, doncs, per la investigació ben feta i per l´èxit! I, encara, per la valencianitat del Curial, que havia estat intuïda de vegades, insinuada d´altres, clarament defensada en alguns casos i que ara, finalment, queda demostrada. Ja podem anar pensant a posar-li algun carrer al Curial i a la Güelfa i a l´Enyego d'Àvalos que els va inventar.
