Salvador Bolufer no és de pega, que és de Pego, val a dir, de veritat, d´eixa que es fa de massa de marjal i avio d´amics. Un poble que al paleolític constituïa una badia marítima dedicada a la pesca de mar i al neolític es quan es va fer l'últim ascens euràstic i el tancament de l'albufera. Eixa marjal on Disney, que en pau descanse, va estar a punt de construir el seu parc a la fi dels 80, que finalment va anar a Paris, la frans. Que segons diu a l´anotació número 15 del llibre del qual es parla ací, «cal pronunciar amour com glamur, és a dir, amur, per tal de quadrar». Que no s´ha d´oblidar que Bolufer és el mestre del cantar. La rima i la seua cosina.

Bolufer és de Pego. I està content. Hui tindrà a la Biblioteca Central de Gandia el risveglio d´una giornata, com diría Dario Fo, docns presenta les seues «alenades mètriques», que ho són, de mètriques i d´alenades: quasi 200 pàgines de saviesa expandida de part dels comprimits. Una potent esbufegada «per a burlar entre rialles l´acció dels bufanúvols poderosos i dels llepaires indecents», segons resa la solapa. I és sic o dixit. Que molts «de majors, volem ser, com Salvador Bolufer», com deia un que es va trencar la cama i no va tornar a la vara.

No li falta menester

Tot açò per parlar de la presentació del llibre Versos (per) versos, la nova aposta «tan oportuna com necessària i insòlita» d´Edicions 96. Val a dir, això de parlar perquè no es pot callar. Que al bon faener no li falta menester. Que el poema és una obra en vers, de l´altre tipus de ciment, que fa saó, i la prosa, que quasi no es veu però està i és sucosa, una òptica del miratge, que no és una il·lusió, sinó un bombardeig al Liban, i des de dins de la marjalor al món inclòs cap i casal.

Un poemari com la força de l´ànima. Una assesoria plena de dames i mestres que, segons diu, «signen un colofó d´eixos de tronar i fer ploure, escrit a quatre mans com si fos el Tirant lo Blanc». Per començar pel final, Bolufer parla de Tomàs Llopis, el meler, i Maria Josep Escrivà, la dama del Grau. I és que per on passa, Bolufer perfuma fins i tot la carabassa. I això només amb la presència i l´ajuda de les penques. Les del puxero de l´amiga Fas Melo I d´altres tertúlies a peu de séquia.

Que Bolufer també va ficar l´Estellés en solfa, amb l´acompanyament musical de Cristina Martí i Enric Murillo. I quan l´Associació Musical el Verger, a l´octubre de 1999, ja va descobrir les dimensions escèniques que podien abastar els espectacles poeticosatírics i d´allò, tot el que ha vingut després, ara recopilat.

Primer, en les (Per)versions escèniques, El cantar de la burrera, eixe orige de tot des de La fallereta lletja a l´Elegia a la Marina Alta. Després, en les (Per)versions falleres, les seues gramàtiques, crit i cant entre ninots, tot un western delirant, passant per la Bíblia en vers i Romances i serenates. I continuant amb Les (Per)versions experimentals), entre la mística, les deu dècimes de l´apocalipsi, la revolució del sonet i El cantar del trobador. Recollons quina aigua cau!, diu. I remata amb Clams de clamor. I les gràcies a tots, que és un cavaller elegant.

Per als lectors del futur

Versos (per) versos és un llibre recopilació on l´autor «entre bromes i veres, conta i canta les ventures de cada passat i les desventures de cada present». Les seues «enrossinades satíriques dels últims 15 anys». Un conjunt de paròdies burlesques d´un «modest trobador» que ara «pul·lula» amb accent brasiler pels racons de La Marina. Amb alenades que, de moment, arriben a La Safor. «Gentileses divertides i sarcasmes sociopolítics».

Salvatge a la rima, corrosiva al candor de la fortuna. Que la comprimida és moltes coses. I la burrera, que al nord és estupidesa, a este sud «la utilitzem per a diverses. Potser és colesterol, però del bo», agafant la

definició de Cèsar Monsonís. Burrera com una manera. De viure i d´escriure. Tot «per no fer-li brindis a sol».

I acabant pel principi. El pròleg és de Jesús Peris Llorca, professor de la Universitat de València i president de l´Associació d´Estudis Fallers, qui parla de Bolufer com un «trobador necessari», en referència a la la «importància de la poesia satírica ben treballada i eficaç», en moments de festes i altres perles «al servei de la confusió».

Peris assenyala que no tot està perdut, docns, «fins i tot en els moments més foscos dels falsos oripells i de le seues falses lluentors, un trobador errant alçava la veu i rimava incansable. Ho feia amb sornegueria però amb fermesa. I molt especialment amb dignitat». Una mordacitat no exempta de tristor, per cert. Que la gola és l´entrada i eixida dels vaixells. En opinió de Peris, es tracta de versos «divertits, barrocs, excessius d´un trobador despert en la llarga nit del seu poble», que també té el premi Malva, d´Alzira.

Un oracle de qui s´ha demostrat premonitor astrològic, tal com feia en la seua sonata Pecata minuta. Un llibre que parla sense pèls a la ploma de les coses com són i per a que els que vénen darrere, com la seua (f)ada benigna, val a dir, la seua neta, que està de camí, «tinga la possibilitat, algun dia, d´entonar entre aures divertides les acrobàcies satíriques que escrivia l´avi». Vaja, per als lectors del present futur.