14 de marzo de 2017
14.03.2017

Un altre lloc des del qual mirar l'horitzó

Rafa Tormo practica les «impugnacions que explosionen la realitat» en una intervenció a l´Institut Valencià d´Art Modern

14.03.2017 | 04:15

Impugnar vol dir combatre, fer guerra, refutar amb raonaments, esforçar-se, malavejar o instar insistentment. Un terme que també es gasta en dret procesal, per cert. Implosionar és l'acció d'esbotzar-se, de rompre's sobtadament de fora a dins. Implosionar podria ser com llevar-li el sentit a les coses.

Si parlàrem de fonètica seria la compressió de l'aire dins la boca en cloure sobtosament el pas de l'aire expirat. Les dos paraules juntes, Implosió impugnada, són les que ha fet servir en el seu treball l'artista de Beneixida, Rafa Tormo, per dur endavant el seu projecte, que es pot visitar a l'IVAM fins el 19 de març, com correspon a la naturalesa de la seua acció, coincidint amb la festa fallera.

La seua Implosió impugnada (IP) al museu valencià de Guillem de Castro és la número 23 d'una llarga llista d'accions d'un artista que a més de les implosions impugnades porta endavant projectes de pràctiques pedagògiques (LaBalsa13), de crítica de la cultura (Perifèries), dansa contemporània (Gloria y Robert) com també el Festival d'acció poètica Bouesia o el projecte d'investigació sobre cultura popular contemporània Això és com tot.

Precissament de cultura popular va esta acció que roman a l'IVAM. De cultura popular i de la seua revisió. Doncs, el que va inspirar Rafa Tormo va ser el 15 M, «quan tots parlàvem de canvi de paradigma». Va ser l'any següent del 15 M, a València, quan es va celebrar una manifestació en record d'aquell moviment. Era el 12 de maig de 2012. «Era una manifestació que celebrava l'ocupació de la plaça de l'ajuntament. Estavem vivint moments difícils, la gent havia patit i estava ofegada, i però veia un horitzó. Aleshores, l'alcaldessa, Rita Barberà i el seu equip „segons Tormo„va pensar que hi havia molta inocència i que era fàcil de retindre i controlar, i no se li va ocórrer una altra cosa que convocar una mascletà a la plaça per a que la manifestació no l'ocupara». Segons el seu relat, «la manifestació coincidia amb la festa de la mare de Déu, que sempre s'havia celebrat amb un castell, i es va decidir fer una mascletà i a la plaça».

Manifestació vs. mascletà
Segons Tormo, «el que va passar va ser que la gent va tirar les tanques i aquella mascletà no es va celebrar». És possible, segons l´artista, «que les autoritats pensaren que la utilització de la cultura popular com arma disuasória anava a paralitzar-los, que no anaven a actuar, però no va ser així. Perquè aquella gent en manifestació també era una expressió popular», explica l´artista valencià.

Per a Tormo, el que va ocórrer és «un acte hierofànic, un acte constitutiu que canvia la simbolització i l'ordre de les coses. Molta gent va començar a entendre que les coses podien canviar». D'allà fins ací i a l'ara. Que el seu projecte és una activitat «que vol buidar les coses de la seua materialitat, i que més enllà del que és la veritat li dóna sentit. Com el que es diu la posverdad, que a base de repetir les coses se'ns imposen».

Tormo va buscar el projecte del pirotècnic i amb ell ha realitzat un dibuix al pis de l'IVAM de 16 x 6 metres. Amb el dibuix i l'estructura tècnica s'ha creat una partitura que ha interpretat un cor de 200 estudiants del col·legi Barcia Goyanes del barri l´Olivereta de València, estudiants que prèviament havien treballat a classe com fer mascletaes amb ampolles de plàstic. Docns això, la representació o la reproducció de la mascletà que mai no es va celebrar reobri aquell moment de 2012 per fer reflexionar sobre com una expressió popular, la manifestació, «pot trencar la representació simbòlica d'un espai públic i desactivar-lo a través d'una constant espectacularització o excessiva regulació administrativa».
Rafa Tormo entén esta acció com «art satisfet de sentit que cerca, es regira i culebrea fins a aconseguir un altre lloc des del qual mirar un altre horitzó. Des de l'emoció, des de l'intel·lecte i des del llenguatge es reconstrueix allò viscut inasible. I no solament açò, ens permet créixer en forma de pensament, ser una planta trepadora per l'infinit que ens angoixa. Només açò, ni més ni menys que açò», en paraules d´Izaskun Etxebarria, que va ser la seua comissària a l'expossició Allò que no sabeu de mi, que Tormo va fer a la galeria Rosa Santos de València al 2016.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine