La paraula és femenina i mira que la paraula fa l´home (el bou per la banya) i no són homes tots els que pixen a la paret, si se la troben (la paret, és clar). Docns, segons deia Jaume aquell, «l´home és l´animal mamífer amb mans a les extremitats toràciques i peus a les abdominals: eixen cares les sabates», ...tan submergit en la inamovible contemplació del que creu ser que oblida el que indubtablemente hauria de ser, donat que la seua principal ocupació (generalitzant) és l´exterminació d´altres animals per mantindre la seua posició reial, fins i tot a Friburg. O a Canadà». Homens, homenets, homenicos, i manillar ajupit.

Parlar d´homes per parlar de dones (en oposició?). Tot per parlar de l´acumulació de factors que dificulten la difusió de l´obra de les dones ahir i encara hui. Tot per parlar de l´exposició Nosaltres, les escriptores. Valencianes en el temps, que ara està al Campus d´Alcoi de l´UPV, eixa ciutat (en ambdòs casos), fins el 25 de març, coincidint amb la XXII Jornada de Sociolingüística que tindrà lloc el cap de setmana per tractar dels reptes de la normalització lingüística, de la millora neuronal que suposa el multilingüisme, de la millora estomacal que significa l´amor per allò propi o les polítiques al seu voltant, en la primera reunió inèdita, encara que siga un pleonasme, que seu a la mateixa taula catalans, valencians i balears per parlar de decrets i coses. Per parlar de dones? De moment, per parlar de llengues.

L´exposició no és res nou (ja va rodant des de 2016 però encara no havia vist estes planes), com tampoc ho és el tema del qual tracta: reclamar la revisió d´una tradició literària que invisibilitza el treball de les xiques a la lletra. Una creació de la Fundació Full i la Generalitat Valenciana per recuperar primer, visibilitzar ara i per tot arreu, les escriptores valencianes des del segle IX fins l´actualitat.

La mostra està comissariada per dos Roig, Manola i Rosa, germanes i residents a Sueca. La primera, il·lustradora; la segona, mestra de secundària i escriptora, que a l´hora d´esta entrevista estava «ficant notes» i després conduint. Una mostra que va nàixer per la necessitat de trobar referents, buscant per la història de la literatura clàssica, continuant pel treball que va fer Maria Lacueva estudiant autores valencianes de posguerra i seguint amb l´estudi de Ana López Navajas, revisant la presència de les dones en el currículum de la secundària, en el cas de l´assignatura de valencià i en la part literària i constatava: només el 4%. La mitjana és el 7%. Que tampoc és.

A vore, un exercici. De memòria, el lector ha de recordar el nom d´una escriptora valenciana que li haja resultat interessant. Un, dos, tres. Apartament en Torrevieja, Alacant. Docns, les dos xiques que han treballat l´exposició van començar a fer un llistat d´un centenar. Ara ja són 453 i pujant, com les fortunes a Suïssa, com les còpies d´esta mostra itinerant (que ja s´han fet tres per continuar rodant pels pobles, biblioteques, aules de cultura..). Pujant, com el preu de la llum i la cura de la terra, la seua memòria. Pujant com el preu de l´aigua, en el seu dia mundial, que la dona és la que pren cura d´ella i també del pou, que, per cert, és la que la fa servir (a les societats tradicionals...).

La mostra és una eina divulgativa, si més no, docns, ja va dir Agnès Varda, amb 72 anys fent una pel·lícula Els espigadors i l´espigadora, que «és necessari en educació rescatar de l´oblit el protagonisme de les dones que continuament són invisibilitzades». Servisca este documental per parlar de les espigadores de lletres, de les que arrepleguen després de la collita, agrícoles o urbanes, que gasten o utilitzen allò que altres desaprofiten per diverses raons (que en són, i moltes i complexes); perquè diu la Varda, estudiada per Nieves Ledesma, que «és millor treballar en el camp que robar en les botigues, que el que per a altres és porqueria, per a ella, la cineasta, són possibilitats. L´art consisteix en ficar ordre». Com fa esta mostra, que fica estes dones escriptores per ordre cronològic, per gèneres (ficció, assag, poesia, etc), i de territori, de Nord a Sud. De fet, és el territori el que les vertebra. «Les cohesiona», diu Roig. I també el temps, docns, es representen de forma simbòlica com un calendari, igual que es fa amb els sols i les llunes, el nord i el sud, l´humitat o la primavera, a la velocitat a la qual crèixen els jardins.

El criteri de la selecció ha estat «l´inclusió», explica Roig, encara que només han deixat de banda, lògicament, docns, l´organitzador és en part el gremi de llibrers, «les que s´han autoeditat». Ah, i són autores que escriuen en castellà, en valencià, en galleg, etc «Si mires, veus que en cada ciutat, en un moment de la història, ha hagut una dona que ha escrit. Una manera de tapar la boca als que argumenten que no hi ha dones escriptores, d´omplir el buit que s´observa a la història de la literatura i al temaris sobre l´obra de les valencianes».