Entre els dies 9 i 29 de març, a la Biblioteca Pública Roís de Corella (Malilla), l'artista Silvia Llop exposa part de la seua prolífica obra on, amb la nitidesa del treball ben fet, ens presenta una sèrie de dibuixos, aquarel·les i treballs amb tècnica mixta que mostren una sensibilitat exquisida i una voluntat ferma de copsar el món i les fines tendreses que s'oculten davall els signes del pas del temps „les oxidacions lleugeríssimes o un reciclatge quasi no intencionat d'un paper, d'un retall, de la línia oblidada i fortuïta que s'ha quedat i marca el camí.
Es fa difícil, però, conjugar sobre el llenç „és una forma d'anomenar, convencional, ara, l'espai en blanc que utilitza l'artista i es delimita amb un marc més o ments volgut„ totes les «coses» que podríem anomenar quasi intangibles „papallones, un peix monstruós, un mapa mundi vell i abandonat, la taca de tinta que s'allargassa per crear vida, més enllà del paper„, que formen l'univers personal i recurrent de Silvia Llop i que, a cavall de la il·lustració i la necessitat d'expressar la seua pròpia visió del món que l'envolta, configuren necessàriament un panorama atractiu i acollidor. Fer un passeig amb la mirada pels dibuixos, matèries i altres invencions proposades per l'autora és, quasi, com obrir un calaix de sastre abandonat i anar seleccionant, amb cura, aquelles formes, colors, materials i textures delicades amb què, d'alguna manera, l'artista es representa „quasi sense voler-ho„ i ens presenta les seues opcions: no som nosaltres qui hem de seleccionar el que trobem, en aquella espècie de somni d'infant que obri capses i calaixos, caixes i caixons, sinó que la tria, subtilíssima i tendra, ja ens ve donada.
Silvia Llop és una artista plàstica i il·lustradora que es deixa veure poc en exposicions i mostres del gremi, però em consta que, darrere del que podem contemplar ara hi ha un treball continuat, seriós i rigorós que esclata de tant en tant „com diminutes flors de timó„ i es mostra, minúscul i delicat, però amb força, vigor i claredat. Tot un plaer, doncs, endinsar-se pels dibuixos, les pintures i els collages „convertits en fotomuntatges molt personals„ de Silvia Llop i compartir, amb ella, el seu espai oníric i ple de símbols, però sense pretensiositat ni altisonàncies: amb línies netes i plenes de franquesa, elegants i contundents de vegades, sinuoses i encapsuladores d'altres, però fermes i que ens revelen una gran dibuixant, que controla el tret sense penediment.
