Robert

Va sentir unes passes que baixaven les escales, un caminar insegur que feia etern el davallar dels vint esglaons que separaven les dues altures de la casa. Robert desitjà haver apagat els llums i poder passar desapercebut, no haver de donar conversa a ningú a aquelles hores de la nit. Des de feia temps, la soledat era l´espai on Robert es trobava millor.

Robert va sentir un soroll d´aerosol, un petit estossec i, instants després, la figura indecisa d´Elena va aparéixer al peu de l´escala. Quan el va veure va fer un gest de reconeixement i s´hi va apropar. Des d´on era, Elena apareixia emmarcada per la vitrina plena d´armes. El contrast de la dona fràgil amb aquelles pistoles gairebé el va fer somriure. Robert va aturar el viatge de la penúltima galeta fins al seu estómac. Sabia que no es podia parlar amb la boca plena.

-Tampoc no pots dormir? -preguntà la dona.

-Encara no ho he intentat.

-Crec que aquesta nit ens costarà a tots agafar el son.

Elena es va deixar caure en el sofà amb un gest de dolor.

-No et trobes bé? -li preguntà Robert.

-No és res, passarà. Quan em faça efecte la morfina tot serà més fàcil.

Robert no va dir res, va esperar un instant que la dona reprenguera la conversa i, com que no ho va fer, va aprofitar per menjar-se les dues galetes que restaven del paquet.

-És estrany, no? -digué Elena.

Robert hagué d´engolir-se l´últim mos amb rapidesa per contestar.

-Què és estrany?

-Vuit persones totalment diferents, completament desconegudes, que ens reunim en aquesta casa per viure el moment més transcendental de les nostres vides.

-No és cert. El moment més important ja l´hem viscut. És per això que ara som en aquest lloc.

-Probablement tens raó.

-Som ací pel que ens ha passat abans i pel nostre interés. Tots guanyem alguna cosa.

Elena assentí lleument.

-Però és molt trist.

-Ningú no és innocent, ningú no ha sigut obligat, així que no calen compassions.

-No esperava que em compadires.

-No és això el que vull dir. Em sap greu que estigues malalta de la mateixa manera que m´entristeixen els problemes que cadascun de nosaltres arrossega, però tots volem alguna cosa i a tots ens ha portat ací la nostra vida anterior. Açò només és l´epíleg, és així de senzill.

Elena tancà els ulls un instant. Robert va observar com provava de controlar la respiració i com, al mateix temps, feia petits gestos amb els dits sobre el braç del sofà, com si tocara un piano imaginari. Quan semblà més calmada, Elena obrí els ulls i féu una ganyota que volia semblar un somriure.

-Ja està -va dir-. Només era una petita crisi.

Robert assentí repetidament.

-No passa res. No t´has de disculpar -li digué.

Robert va veure els ulls aigualits de la dona i va pensar que realment devia estar sofrint molt.

-I, a tu, què t´ha portat a aquesta casa? -preguntà la dona.

Robert pensà aixecar-se i anar-se´n. No li agradava explicar les seues misèries. Sempre havia estat per damunt d´aquelles debilitats, sempre havia sigut fort i arrogant. Els que estan al damunt de tot no han de mostrar mai cap símptoma de debilitat, si no els altres ho aprofitaran. Li semblava estar escoltant la veu de son pare repetint aquelles paraules. El record de son pare li va fer mal i de nou tingué ganes de quedar-se sol.

-L´orgull -confessà al capdavall-. La meua és la història d´una persona orgullosa i sola que té un bon treball i que vol crear una família que li faça oblidar el pare i la vida d´abans. Una història típica d´aquests temps. Amb el seu sou pensa que no té problemes, per tant, demana una hipoteca al banc i compra un habitatge. Potser no és gran cosa, però és un lloc a què dir-li llar i on començar de nou. Es casa i té una filla i durant una època tot sembla anar-li bé. I un dia, resulta que l´empresari s´adona que han baixat els beneficis i necessita guanyar més diners, potser per comprar un iot nou, potser perquè fa mesos que no porta un nou carregament de divises en negre cap a Suïssa, i comença a acomiadar els treballadors. La resta te la pots imaginar, no és gaire original. Sense treball i sense diners perd la casa, la dona el deixa, no vol engolir-se l´orgull i demanar ajuda i... fi.

Exposar aquella història havia sigut com reviure-la a petites dosis, com un àlbum de fotografies revisat amb rapidesa. Quan li va explicar la història a l´home a qui en aquella casa anomenaven l´enterrador, gairebé plorava. Almenys ara ho havia suportat.

-Tots tenim al darrere un gran patiment -digué la dona-, per un motiu o un altre tots som víctimes.

Robert s´aixecà. No tenia ganes de parlar més.

-I a mi em sap greu, sobretot, per ells -insistí la dona-, la majoria són tan joves.

Robert tancà la boca amb força.

-No crec tampoc que la pietat tinga espai en aquesta casa.

-És cert, però no puc evitar-ho. Jo era professora i sóc prou gran per a haver tingut d´alumnes a la majoria dels que hi ha en la casa. I no deixe de pensar que tot açò s´hauria pogut impedir.

-Tots hem elegit lliurement ser ací.

-N´estàs segur? Jo crec que no. Pense que tots, d´una manera o d´una altra, hem vingut forçats a aquest lloc.

-T´assegure que jo no. Jo vull ser ací, no trobe cap manera millor de passar aquests dies.

Robert inicià el camí cap a les escales. Estava fart d´aquella conversa inútil. Ja no era hora de penediments. Ell no se´n penedia.

-No t´has preguntat de qui és aquesta imatge? -digué la dona assenyalant el quadre que presidia l´estança-. Des que he vingut no pare de demanar-m´ho.

Robert s´aturà una vegada més i mirà la pintura que mostrava el retrat d´un jove com si no l´haguera vista mai.

-Tant se val de qui siga. La casa n´és plena, un quadre més.

-Crec que no, cada element d´aquest lloc té un perquè, cadascun dels espais de la casa està perfectament dissenyat. La làmina que hi ha a la meua habitació té raó de ser-hi, la pintura de Bacon impressiona i crec que ens defineix a tots. I, aquest quadre m´intriga. Si l´enterrador l´ha posat en aquest punt preeminent és perquè significa alguna cosa. Qui és aquest home?

Robert es va situar al davant del quadre. La mirada del jove semblava observar-lo i, durant cinc segons eterns, va mantenir la boca completament tancada.

-Probablement el van comprar dins d´un lot a la botiga de mobles -digué al capdavall- i hi ha centenars de quadres amb la mateixa imatge repartits pel món. Jo tenia una tieta una mica major que comprava els marcs de les fotografies que li agradaven i de vegades no llevava les fotos que hi apareixien de mostra: homes i dones joves i bells. Els barrejava amb d´altres fotografies familiars i deia que, amb el temps també semblaven formar part de la família.

Robert sospirà i s´allunyà del quadre.

-Em fa la sensació, Elena, que li pegues massa voltes a les coses i se t´oblida a què hem vingut. Només tenim uns pocs dies de temps. Tots hem vingut a morir a aquesta casa.

Robert tancà de nou la boca amb força, mentre pujava els primers esglaons. Al seu darrere encara va poder sentit la veu feble d´Elena replicant.

-No hem vingut a morir, Robert. Hem vingut a matar-nos.