Primer, revisar l´estat de la percepció, atrevir-se a pensar més enllà del discurs massiu i invassiu en la normalitat de la inèrcia mecànica. Segon, el diccionari. Colonialisme, colonitzar, les seues conseqüències, i colònia, que no és un perfum o tal vegada és un límit. Civilitzar és, possiblement, una paraula que en part té a vore amb el melic. El propi, no l´alié. I finalment, el poder de la representació, la imatge que reté la memòria, eixa construcció.

Introducció per parlar d´un llibre gruixut, Zoos humanos, ethnic freaks y exhibiciones etnológicas, que el seu autor Hasan G. López presenta hui al Museu Valencià d´Etnologia dins el cicle EnVeuAlta, i que s´acompanya d´una mostra de la col·lecció documental i blibiogràfica de l´autor i de Nicolás Sánchez Durà amb fotos, postals, gravats i publicacions sobre el tema del llibre: les exhibicions humanes de finals del XIX i principis del XX, que es van dir zoos humans, com a concepte, acunyat a França, l´any 2000 i que ben mirat, «configura els esquemes de percepció de l´alteritat»i que, d´altra banda, fica en dubte un oblit, el pas de la història sobre el tema «com una forma de legitimació».

La fórmula remet el model de les que va organitzar el promotor Carl Hagenbeck en el Jardín de Aclimatación de París en el segle XIX i que, en apariència, era senzilla: «si agafem un grup humà d´una societat «exòtica», el portem a Europa, voluntariament o a la força, i el coloquem en un recinte tancat recreant el seu entorn natural, igual que es fa amb els zoos d´animals, podem conèixer el seu aspecte i costums sense allunyar-nos de la llar ni ficar en perill les nostres vides». Es el text de la tarja postal de l´Exposició de Nantes el 1904, Poblat negre. Rés a la mesquita.

Eren el que es diu «exhibicions antropològiques», que cal entendre en el seu context, docns, segons López, tenien, per una part, la seua explicació en la curiositat (els egipcis exhibien als esclaus negres capturats a Sudan i Colón i Américo Vespucio portaven indis per a ser exhibits davant les corts de les monarquies) i d´altra banda, l´interés científic de l´esperit de l´època, en el sentit positivista del terme.

«El cas és que a partir de 1870 estos espectacles de la diferència es van convertir en un fenònem de masses, influït pels nous mètodes de reproducció fotogràfica», diu López. Una pràctica que «es va convertir en un negoci aprofitant el buit legal». No obstant, també explica que «no tots els fenòmens responien a les fòrmules del zoo. Van haver diferents dimensions des de la Il·lustració fins la segona guerra».

Clar, s´ha d´entendre tot en el context del que López assenyala com museus d´anatomia que després, per cert, van passar a «normalitzar-se» en espectacles de circ o varietés com el Phineas Barnum i Farini. Josephine Baker és un exemple. Una manera de dir que era com ·»civilització o desaparició», segons l´autor, que citava també el moviments abolicionistes davant el que es podia considerar com «un atemptat contra la dignitat humana».

Farini va ficar un grup de pigmeus a l´Acuari Real de Londres el 1884. I la Venus Hotentote va ser observada i dibuixada al Museu Nacional de Història Natural de Paris el 1815. Com també, els Karem en Tailandia, refugiats polítics. «Es traslladaven per ser estudiats interpretant la idea que els éssers humans podem ser classificats en una escala evolutiva, com es feia a l´Alemanya nazi», segons l´autor, que per cert, també estudia programes de tv com Perdidos en la tribu.

Els Ashanti, en València

Segons López, també va passar a València, el 1897, amb el grup dels Ashanti; en Madrid amb la arracheria de los igorrotes, que són un poble filipí, amb un altre poblat inuit a Madrid en 1901 o un grup de senegalesos a Barcelona el 1913. En este sentit, l´autor destacava «una cosa poc estudiada, una secció que va haver en Valencia el 1945, a la Feria muestrario, on es va incloure en la secció de Guinea a uns nadius amb tapacues i llances fotografiats davant les empreses de cacau o madereres, a més, en un context franquista».

Un assumpte polièdric que remet a l´estètica del Romanticisme, la creació contemporània i la cultura de masses. Pot ser, per això ho relacionava amb el turisme i eixes ofertes en format pack (on, per cert el selfie és, segons López, la banalització del mal, vol dir, que no s´entén com un acte reprobable participar i perpetuar una pràctica»).

López, en el seu llibre, amb el qual s´obri la nova col·lecció de Concreta, analitza el fenomen, el significat i els discursos que ha generat, així com la voluntat de resposta crítica col·lectiva, i il·lustrada, sobre la seua influència «als nostres esquemes de percepció de les societats extraeuropees i els estereotips culturals». Seria com «la representació de com nosaltres ens imaginem els africans, entesos no com individus ni tampoc com païssos, sinó com una massa que integrem dins el concepte Àfrica».

Una reflexió sobre la «relació de poder i submissió de l´home per l´home» en una modalitat que es pot «rastrejar al llarg de la història i a ambdòs costats de l´Atlàntic», i que Bamboula no és només una marca de galetes.