Dissabte passat es va presentar, a Oliva, el llibre de Manuel Martí i Ascó, La memòria sota la pols (publicat a Gandia, per Edicions Tívoli). Son vuit treballs vinculats a l'arxiu de la parròquia de Santa Maria d'Oliva, que seran imprescindibles per tal de conèixer més sobre aquella institució eclesiàstica i sobre el passat d'aquesta ciutat de La Safor. Això pren, en aquest cas, major relleu, perquè el seu autor, Manuel Martí i Ascó, va ser capaç d'elaborar aquestes aportacions en la seua més incipient joventut, mentre era un estudiant més a la Facultat de Filologia, lloc on va ser alumne meu i on vam iniciar els tràmits perquè ell fos becari del Ministeri, tot portant avant una tesi doctoral que estic seguríssim que hauria acabat i que hauria obtingut la qualificació d'excel·lent cum laude. Malauradament, un terrible accident en la carretera, a finals del 2002, el va portar a una particular i dolorosa existència que el va privar de continuar la seua carrera.
No sé quan hauria llegida aquella hipotètica tesi a la qual em referia, però, de fet, el llibre que es publica ara „a cura de Vicent Canet i amb un pròleg de Josep Sanchis„ ben bé podria haver estat, perfectament, aquella tesi que no va arribar a redactar. Perquè Martí i Ascó va saber fer reflexions molt encertades i madures, als seus treballs, sobre els llibres parroquials, el teatre religiós, les devocions populars olivanes, els sermons en valencià de Salvador Campos „de la fi del segle XIX i començaments del XX„ i un molt bon estudi sobre les memòries del clergat local.
Llicenciat amb nota mitjana d'excel·lent i amb Premi Extraordinari de Llicenciatura „un guardó que es dóna a nivell estatal„, Manel era en aquells anys „i és„, sobretot, una gran persona. Una grandíssima persona amb una grandíssima dissort també. Per això, encara, es fa més mereixedor del nostre afecte i de la nostra estima més sincers. La seua vida actual no és gens fàcil; però, per fortuna, compta també amb una família i uns amics excepcionals que li estan al costat i a qui ell sap donar, encara, alegries com les d'ara mateix: ser l'autor d'un llibre sobre Oliva que presenta un rigor i una qualitat excepcionals. I com que escriure és una manera de perdurar en el temps i tots els que escrivim, ho fem, en el fons, per això, la veu de Manel, a través d'aquestes pàgines, la podem escoltar ben clara i se'ns mostra com l'erudit que estic segur que volia ser i és.
