Darrerament hem conegut tres grans ficades de pota en espais televisius. Em referisc a les dels falsos malalts que demanen ajudes per a tractaments d´unes malalties que no pateixen. Tots tres casos s´assemblen: un jove veneçolà afectat d´un càncer estrany que ha de ser tractat en Houston, una xiqueta que pateix una malaltia rara i també necessita anar a Houston i un home amb un síndrome molt rar que ha d'anar no sé on. A més, tots tres casos segueixen uns procediments semblants per a la seua difusió: fan arribar els respectius «problemes» a les xarxes socials i després, algun canal televisiu els fa seus. Tot seguit alguns personatges famosos s´hi impliquen i la televisió i les xarxes difonen massivament la mentida que proporcionarà als protagonistes un bon grapat d´euros.
Aquests fraus ens haurien de fer reflexionar -aniria bé fer-ho amb gent jove- i treure´n conclusions. Jo aprofite aquest espai per dir-ne alguna.
La primera és la constatació de la gran banalització i manipulació a la que poden arribar els mitjans de comunicació, tant els escrits com els audiovisuals i les xarxes. Banalització manipuladora perquè plantegen fets de gran transcendència ètica, humana i econòmica, partint d´un engany. Un engany evitable si s´haguera verificat la realitat dels fets abans de la seua difusió. La qual cosa, de rebot, ens fa pensar que eixa manca de constatació també s´estén a altres tipus de notícies. I en conseqüència aquell eslògan de «tot val per l´audiència» (o pels seguidors en el cas de les xarxes) se´ns mostra com una dolenta realitat en el cas que ens ocupa però també en molts altres.
Una altra constatació és la de la desviació dels espais on s´han de plantejar les coses. Vull dir que tots els tractaments mèdics han de tindre lloc dins dels propis sistemes de salut. Les solucions no poden dependre de si ho planteja o no un plató de televisió. I és en eixa direcció que haurien d´anar els debats sobre el tema. Es pot entendre que davant d´un fet puntual (per adquirir fons extraordinaris que ajuden a determinades investigacions o en situacions de catàstrofes i necessitats d´actuacions humanitàries) hi haja programes televisius d´aquells malament anomenats «solidaris», que puguen obtenir aportacions econòmiques. Però també aquests programes poden estar orientats des de l´interés humà i social o des de la sensibleria absurda del telefem. Dissortadament abunda més aquesta.
El problema és que el plantejament d´aspectes importants de les nostres vides s´ha traslladat als platós. De la justícia i de la política se´n fan realitys shows. De les relacions humanes també. I els creadors d´opinió amb freqüència són gent ignorant o falsa. Ja ho veieu: banalització total.
