Cucum, cucum...» Puc sentir el batec, com en ´Dirty Dancing´ quan Johnny -Patrick Swayze- pronuncia una de les onomatopeies més suggeridores de la història del cine. També sent el baix d´un altre Joan, John Paul Young, en la melodia de Love is in the air. Què bonic és l´amor, més que mai en primavera. I demà ix el sol i estem... en quina cançó? No hi ha dolor si no hi ha por a desafinar, i que tremole el paracetamol que no té res a fer -ni es pot comparar- amb la dopamina, la noradrenalina, la serotonina i l´oxitocina. Aixina, aixina. L´amor és la millor medicina.
Si més no, si fem massa cas d´internet estos dies, la mare que va, quin desgavell! La pujada anímic-vitamínica i hormonal s´empastra amb unes notícies sense vergonya que ens pugen els colors del mapa geogràfic-històric, i amb unes altres que passen del rosa al groc anunciant la sentència del desamor. S´anomenen Paula i David o Brangelina, les separacions més sonades dels personatges públics no deixen de reflectir un idealisme romàntic latent en la societat que s´agarra a una animalada d´expectatives que són -sovint- prou infantils. Quan som menuts necessitem més que mai que ens estimen incondicionalment, i si no rebem el caliu que precisem per a un correcte desenvolupament poden sorgir les carències afectives que a la llarga poden fer-nos dependents i addictes a coses, situacions o persones.
A banda els factors culturals, biològics i personals que influixen directament i indirectament, què hi ha més allà de la il·lusió de que un sentiment tan primordial com l´amor siga vertader i durader? És una qüestió física-química-psíquica que ha evolucionat derivant en un concepte més espiritual o en una versió 3.0 de l´instint de reproducció més primari? La música més ballada i estiuenca convida a sacsejar-se en companyia, siga quina siga. S´estila la poligàmia, es dubta de la insegura fidelitat de la monogàmia i és un fet extraoficial demostrat que si una parella compartix en les xarxes cabassos de selfies promovent la seua unió potser no és tan perfecta com pareix quan -enlloc de la càmera enfocant-los- l´unic que queda són uns ulls que no saben mirar-se si no és a través de la pantalla xicoteta.
Mentres, en la pantalla gran, la història de La Bella y la Bestia s´actualitza fent-se ressò de la igualtat, fent-li l´ullet a la diversitat amorosa de gèneres i races, i cantant allò de "que antes de juzgar tienes que llegar hasta el corazón". Quin goig l´enamorament, i més si creixem amb ell... madurant la nostra llavor.
