Encara que estava molt cansat, no vaig dormir molt bé. El relat de Willy sobre el passat d´Arc de Sang em feia voltes i voltes al cap, ajudat -ho jure- pel soroll de cascos desfilant al galop fora. Però tenia massa fred per a llevar-me del llit i anar a mirar-hi. Quan ma mare em va sacsejar per tal de despertar-me a les huit en punt, em sentia mig mort.
-He estat fora i he donat menjar a les egües. Són realment magnífiques. Perfectes perquè les pugues muntar. El senyor Robson tornarà hui amb el semental nou des de Glasgow, de manera que prompte veurem si sap res sobre com criar una bona raça. Potser l´home encara gaudirà dels antics gens de Crackspear.
Em feia la sensació que el nostre patró estava tocat de l´ala. Mira que abandonar Amèrica per aquest horripilant casalot!
Em vaig llevar del llit tremolant i em vaig posar tota la roba grossa que duia -ja que ningú no em podia veure per fora-, i vaig baixar a la cuina. El desdejuni consistia en pastetes de civada, com ja m´havia imaginat. Però estaven realment saboroses, cosa rara, amb llet cremosa «directa de la lletera», segons va dir Willy.
-Per ací no ens compliquem la vida amb les lleis modernes -va afegir.
Després vaig anar a la cavallerissa a veure els poltres.
El pati estava empedrat, i les pedres molt gastades. Es notava que hi havia passat un bon grapat de cascos per damunt. Les quadres eren de roca basta, però tenien uns revestiments i uns envans de caoba preciosos, i el farratge romania guardat en alt, al paller, com havia de ser.
Les dues egües eren uns poltres salvatges de color negre i sense una sola taqueta blanca. Tenien crineres espesses, i cues i potes peludes, però el seu abundant pèl d´hivern brillava de tal manera que desprenien la sensació de qualitat que tots els bons cavalls desprenen. Eren tranquil·les i dòcils. Willy digué que els seus noms eren Rosa Negra i Solitària.
Em trobava sol a la cavallerissa, ja que ma mare havia anat a encarregar-se del menjar. Es tractava d´una construcció allargada, i em va fer l´efecte que a l´altre extrem escoltava colpets de cascos pel terra de lloses. Encuriosit, em vaig endinsar pel que semblava un recorregut fosc i misteriós. Per a la meua sorpresa, tot just al final hi havia un altre poltre. Era una altra egua, idèntica en grandària a les altres però blanca com la neu. Era increïblement bella. Romania sobre un jaç de palla, solta, sense cap ferro que li barrara el pas ni cap corretja que la lligara. Se´n podia haver anat si haguera volgut.
El poltre girà el seu cap encisador i em mirà. Va ser molt estrany però d´alguna manera vaig sentir que l´egua no era real. De manera que m´hi vaig acostar, vaig posar la mà sobre el seu coll, i em vaig adonar que estava calenta i que desprenia la deliciosa olor característica dels cavalls que jo tant adorava. Amb la meua galta vaig tocar la seua pell blanca i ella no em va rebutjar, tan sols espentà el seu musell tendrament contra la meua mà.
-Caram, ets molt bonica!
Un poltre de somni, vaig pensar. O potser -després de totes les històries esborronadores que Willy ens havia contat la nit d´abans-, un poltre fantasma.
Vaig pensar traure-la fora. Willy, però, sols havia parlat de dues egües salvatges. De manera que, quina era aquesta?
Aleshores, Willy va entrar per la porta de l´altre extrem de les quadres carregat amb una bala de farratge. Vaig desfer camí i li vaig preguntar per ella. Willy deixà caure la bala i somrigué.
-És la vella Rowan.
-Vella? Com de vella?
-Ha estat ací més del que jo puga recordar -contestà Willy-. I jo puc recordar fins el dia que vaig nàixer.
-Però vosté€ vosté€
Willy aparentava, almenys, uns cent anys.
-Posem que tinc setanta anys -aclarí.
-Cap poltre no viu tant!
-Ella sempre ha estat ací. Sempre. Et contaré un secret -i amollà una de les seues riallades sorolloses-, ací hi ha coses per a les quals no trobaràs mai explicació. I ni el cavaller americà en vol. Ni jo tampoc€ És clar que jo ja no m´espante de res. Senzillament no em dedique a fer preguntes que no tenen resposta.
I com se suposava que devia interpretar jo tot això?
Vaig posar al corrent ma mare sobre Rowan, i ella em plantà una mà al front i em preguntà si tenia febre. Després va acudir a la cavallerissa, va veure el poltre, i restà sorpresa pel fet d´haver-ne trobat un altre del qual ningú no li havia dit res. Tot seguit, digué:
-Per descomptat, de segur que no pot ser tan vella.
A continuació, examinà les dents de l´egua per veure com era de vella.
-Sí, és vella -va admetre-. I molt, cosa que fa de Willy un perill quan conta les històries que conta.
-Puc muntar-la? O traure-la fora?
-Per què no? Però, recorda -va riure-, si té setanta anys tracta-la amb cura.
De vesprada vaig muntar Rowan. Era fantàstica. Fins aleshores, no havia muntat mai un animal com aquell, i això que n´havia muntat molts al llarg de ma vida. La seua boca semblava de seda, i el seu pas era tan lleuger i dolç que no va haver-hi un sol moment en què no et sentires part d´ella. Rowan feia el que tu volies abans que li ho demanares, com si et llegira els pensaments. Em va dur per un camí que li vaig deixar triar, perquè jo sabia que no era un camí perillós. No em pregunteu com era que ho sabia. El cas és que estava segur que Rowan em duria de tornada abans que es fera fosc, i que ho faria pel millor camí.
En silenci, al llarg de senderoles molles com esponges, vam travessar el bosc per on la neu no podia penetrar-hi. A cavall de Rowan no sentia por, tot i que sense ella no hauria pensat mai a allunyar-me tant del castell. Aleshores, després d´haver cavalcat costa amunt durant una bona estona, vam eixir a camp obert, a un espai ple d´herba i amb tota la mar i el cel davant de nosaltres, com si ens trobàrem en un teatre amb un teló pintat per un déu, un teló blau i escumós del qual semblava brollar l´herba. Rowan va galopar. Jo podia escoltar la mar rompent sobre les roques per davall dels penya-segats, i sentia el fred, el vent gelat en el rostre, fins i tot quan cremava de felicitat i no cabia a la pell de goig, com si haguera acabat de descobrir què era muntar un bon cavall.
No sé com explicar-ho. Per descomptat, literalment, va ser màgic.
Com havia dit Willy, hi havia coses que no tenien explicació.
Aleshores, vaig llevar importància al McDonald´s i altres coses per l´estil. Arc de Sang era un lloc perfecte per a mi.
