Una vesprada de juny, la meua mare em va enviar a veure com treien una bona partida de tomaques i llimons. Hi anirien tres dones a tallar, i el Mingarro a amuntegar els fruits, envasar-los i carrejar-ho tot al poble.
Les talladores anaven davant cap al tros que teníem, a l´esquerra de la carretera a Altea la Vella, a un quart de camí de Callosa. El Mingarro i jo, també a peu, ens quedàvem endarrerits al costat del carro, que anava carregat de coves i basquets.
El criat s´havia fet ja blanquinós de polsos i tota la seua pell prenia una aspror més i més brava. A mi, parlar amb ell, que ja no sabia si dir-me senyoret o si dir-me don Aleix -perquè ja anava per a advocat i amo-, em donava la sensació que el Mingarro em tenia un afecte amagat, com abans, de xic, no hauria pogut pensar-me. Intuïa molt de bo davall la capa grollera d´aquell home malcarat i xarraire.
-Havia d´haver-li dut el para-sol, senyoret Aleix -m´anava dient en un to campal, brusc, sense mica d´adulació-. Vol que torne a casa i li´l porte? Perquè vosté no està posat a açò.
-No cal, no. Això podíem fer!
El sol ens batia de valent en aquell dia rutilant. Anàvem tots dos en cos de camisa i calçats amb espardenyes blanques. Però tots dos suàvem. Les cigales ens atronaven.
-No ha vingut ni vindrà don Macià! -vaig comentar tot pensant que aquest m´hauria estalviat aquella caminada tropical.
-Don Macià! -féu el Mingarro.
I com sempre que li sentia dir aquest nom, vaig copsar en el seu to un desig d´intrigar-me molt clar. Vaig mirar-lo, i també es quedà mirant-me.
-Vosté, senyoret, ja és home... No n´ha sentit mai parlar?
-De don Macià? No. Parlar què?
-Té una història llarga. Sé de cert que sa mare de vosté, la senyora, no li n´ha contat res.
-No me´n parla massa de les coses de l´administració -li vaig explicar.
-Si vosté vol -proposà-, ara deixarem les dones collint, perquè són de confiança, i vosté i jo, en una ombra, vora la botija fresca, farem una cigarreta i raonarem. Vull contar-li-ho, no per res, sinó perquè em pense que ja és hora...
Vaig assentir. I el Mingarro, per tal que no estigués pensarós, em va bestraure:
-No s´enutge; no hi ha cas amb don Macià. Sa mare és molt senyora i molt assenyada, i em té a mi, que ho sé tot i ho he vist tot, i que tinc per sagrat tot el que vinga de son pare, que al cel estiga.
-No; si jo... -vaig començar a dir.
Però el xarraire del Mingarro em tallà:
-A més a més, don Macià ha estat sempre lleial amb don Llorenç; això sí, de veres. Eren molt amics, moltíssim... I ara don Macià ja no és home de perill. S´ha envellit prou. Abans sí que era un llop. Així ha fet tot el que ha fet; breguejant amb la mar, amb els homes i amb tot. I avui té un bon capital i no necessita ningú.
Vam arribar a la vora de les nostres hortes, deixàrem el carro dins el primer bancal, trencàrem per una senda sobre un marge assolellat i férem cap al llimonerar i el tomacar on s´havia de collir. El Mingarro donà les ordres a les dones.
-Vosté i jo, ara, a l´ombra, una miqueta a l´ombra.
Amo i criat ens vam asseure davall els brancatges d´una matollada de magraners dolços i una perera tendral. El Mingarro anà per la botija per a refrescar-nos. Estàvem assedegats. Vaig beure al gallet. Però quina sorpresa! Allò era una delícia!
El Mingarro somreia amb el seu visatge feréstec.
-Bona, eh, l´aigua! I que no endevina a quina font l´he omplida? No ho endevinarà, no!
-Què hi ha afegit?
-Només una copa d´aiguardent de batafaluga. Quina beguda d´àngels, eh?
Vaig traure la meua petita petaca i li vaig oferir un cigarret plegat i de punta reforçada per a pipar-hi netament. Eren cigarrets de luxe.
-Gràcies a vosté -refusà el Mingarro-; però jo, si no fume un tabac coent i negre com la sutja, no m´hi trobe.
El Mingarro pipava com un condemnat; el vent s´enduia de pressa el nostre fumet finet i blau.
-Don Macià Banyuls i Ràfol -començà amb èmfasi el criat-, fill de don Antoni Banyuls... el segon llinatge ja no el recorde. Però jo el coneixia ben bé, el pare: tenia una embarcació bastant grossa, i diuen que de jove li havia anat bé en el tràfic amb l´Àfrica del Nord i el cabotatge. Don Antoni traficava en sal de Torrevella, cànters i botijons d´Agost, moltes coses. Però es féu vell i no volia eixir a la mar. Així que es distreia jugant-se els diners. Un viciós.
»Don Macià ja era pilot de mar. Son pare el posà al corrent de tot, i li empelegà la barca. I vet ací don Macià, que llavors en la Vila encara li deien Banyulets, que descansava el seu pare i s´encarregava ell tot sol de l´embarcació grossa i del comerç. Mentre que don Antoni, lliure, ja no es recordava de res més que del vici.
És clar: la senyora de don Antoni se´n queixava al fill; els amics, els mariners, assabentaven don Macià del que es deia de les pèrdues que experimentava el vell, que, en lloc d´aidar-los des de terra en el comerç, no eixia del tuguri de la tafureria, i fins anava al casino d´Alacant a jugar a la ruleta.
»Jo me l´he conegut, el Banyuls pare, i li dic que era un tipus escardalenc i més malcarat encara que el fill. Breu: que el navili feia aigua, i no bastava el bon treball del jove per a fer pujar, ni per a sostenir, la propietat i el negoci. Tot se n´anava a orri.
»Una nit anava a salpar de la Vila, la barca carregada, i fa creure a son pare que es feia a la mar: i el pare, malgrat saber que, si es feien a la mar, tots els mariners i el seu fill s´hi jugaven la vida, puix el llevant udolava com un llop, me l´acomiada molt content i encara l´animava a navegar en un temporal com aquell. Però és que hi havia aquella nit una partida forta en un carreró de la part alta del poble. Era una taverniua de mala mort, atapeïda a mitjanit de gent grossa i de menestrals i de pinxos. Començà el monte, i la cosa anava malament de primera hora per al pare de don Macià. A les dotze en punt truquen a la porta. És clar, no volia obrir ningú. Però algú, des de fora, ventà una forta puntada de peu al pany d´aquella porta fluixa com una mampara, i l´esbotzà per complet. Va entrar un home prim amb l´espenta d´una torbonada de mestral. Semblava que volia endur-se per davant tothom que se li oposàs, però només cercava son pare. Era Banyulets.
»Es travaren de raons. "A fora et dic!", li manava escridassant don Antoni. "Si es jugava els seus maleïts diners, jo me n´aniria. Però es juga els meus, els que jo guanye amb el meu alé, i els de la mare, que passarà estretors de tot a la vellesa". El pare va amenaçar el seu fill; després intentà traure´l al carrer, i llavors don Macià li descarregà una punyada en el front i me´l va tombar en terra, d´esquena i amb els braços en creu. Quin escàndol!
El Mingarro s´havia posat de peus i havia bracillejat d´indignació. Les talladores, que no eren lluny, li havien sentit les darreres exaltades paraules i, curioses, alçaven el cap d´entremig del tomacar. Jo l´escoltava tot intrigat i impressionat.
-I què passà? -vaig dir per fi encuriosit.
-Quins casos, eh? -continuà el criat-. Don Antoni no tenia el cor tendre per al fill. Es veu que aquella gentola l´alçaren de terra, li donaren a beure una mica de conyac i el feien seure en una butaca. Ell, però, no donava ni les gràcies; rabiava per l´ofensa de la punyada, per l´afront i per la pèrdua de diners.
