S´acaba el món. Quan a la terreta li pega per deixar-se banyar, s´envia a pastar fang tot. Les clavegueres s´omplin a tibo i regolfen prompte. Definitivament no estem avesats a les pluges, però com que en tenim tan poques és el que n´hi ha. «Plou poc, però per al poc que plou, plou prou!» Tanmateix pareix que se´ns ennuvola també el seny, quasi tant com els embossos que en dies així trobem en la pista de Silla; i no ens aclarim massa amb res, a voltes gens ni miqueta. Hui ni el correu electrònic fluix com cal... ausades ma vida, com ha costat que arribe a bon port un mail corrent! Corresponent a una faena que només aplega ja és per a ahir. Supose que fins i tot les maquinetes estan fins al pirri d´estar a la que cau, i quan se´n farten es planten fent la col.
Malgrat que sàpia amb antelació que l´oratge es capgirarà, sovint aposte a que les ruixades passaran de llarg de València, em precipite de casa al carrer i, al remat, acabe xopada sencera. Després, la gota desborda el got, però inclús es pot dir que isc guanyant i tot. Podria prendre-m´ho així, donat que sóc propietària d´una extensa col·lecció de paraigües que he anat adquirint -a corre cuita i on m´haja pillat, perquè per raons laborals contínuament estic bambant amunt i avall-; formada per uns d´aparença i qualitat dubtosa i altres ben aseats i bonics. L´últim és transparent i amb missatge: «Somriu cada dia». Irònicament, em feren ganes de plorar quan isquí de la tenda i la tromba s´havia escampat. Qui sap -pensí- si el pobre paraigua podrà estrenar-se, depenent tant de la meua memòria!
Si més no, veges tu per on, me´n recorde del llibre «Vida, amor y risa» del místic contemporani Osho. Me´l donà una ànima amiga abans de moure cap a Mèxic buscant ocupacions alternatives. L´assaig mamprèn amb una història zen que diu: «Lo primer és lo primer: pren una tassa de té!» Un mestre pregunta als seus novicis si s´han vist abans. Tant si responen que sí es coneixen com si no, el savi insistix amb la tisana. La lliçó és tan senzilla com espessa: el que resulta familiar genera avorriment, per això el monge s´assegura de parar atenció tant al conegut com al desconegut, mantenint la motivació. Qui té te, té un tresor. «Que el fin del mundo te pille bailando», canta Sabina. A mi em pilla glopejant una infusió. Potser no és la pera llimonera, ni la canya de Picanya, però escalfa i aporta claror.
